VON TRIER, Lars
La casa de Jack
Barcelona: Cameo Media, 2019
En algun lloc vaig llegir que quan li van preguntar a Lars Von Trier qui creia que era el millor director del món va contestar: “jo”. No sé si l’anècdota és real però després de veure La casa de Jack vaig pensar de seguida que el millor director del món era, en efecte, Lars Von Trier. Com podeu veure, em va agradar bastant. En aquest cas, el tema és el bé i el mal. Una interessant discussió filosòfica que va desmuntant suaument tots els arguments del malvat. La pel·lícula ens mostra l’absurd discurs del mal i la seva també absurda i contínua necessitat de justificar-se, com si la seva motivació tingués algun sentit. De cap manera, sembla dir el director.
Lars Von Trier desmitifica el gran culte al malvat, a l’assassí serial, al psicòpata i ja de pas, ja que estem, als sociòpates. I amb gran gràcia, posa les coses en el seu lloc. En el seu estil bestial, és clar.
I un punt molt important que m’ha semblat el gran missatge de la pel·lícula: el director sembla voler deixar molt clara la relació que existeix entre el mal i l’art, entre el mal i la creació. La seva resposta és contundent: cap.
Perquè no hi ha art ni veritable creació sense amor. I no sols això. No sols el mal no és creatiu sinó que es deu exclusivament a la falta de capacitat, a la manca d’amor, a la falta d’imaginació. Però sobretot a la frustració, a una cosa tan nímia com: “el que volia fer no em surt. No puc ser un artista. No puc construir res així que em venjaré en els més febles. Sobre ells, exerciré el meu poder”. L’assassí, aquí, no crea, tot i que admira l’art. El seu ídol és el pianista Glenn Gould, que és l’oposat, el seu contrari, el veritable creador. El mal aquí és capaç de gaudir de l’art, en aquest cas de la música, però incapaç de crear-lo. En comptes d’això fa intents absolutament absurds per semblar un artista. Però una cosa és compondre una simfonia i una altra apilar cossos, per molt ben apilats que estiguin.
Aquesta és, crec, la tesi principal: el mal en realitat és una incapacitat per molt que enginyosament tracti de justificar-se a si mateix. És això el que en ens vol dir Lars Von Trier? He llegit alguna interpretació sobre aquesta pel·lícula que diu tot el contrari. El tema dóna per a molt.
No revelaré res més. Només que ningú se la perdi, que requereix atenció, que el contingut és molt fort. Que malgrat tot, ens acaba fent somriure.
1 Comment
Sense comentaris, sobre la “Casa de Jack” i no és d’estranyar, perquè una vegada més, el senyor Von Trier, ens deixa sense paraules, amb la seva genial habilitat de posar-te el dit als budells, i retòrcer-te’ls fins a la insoportabilitat del dolor i la hilaritat (no oblidem que estem davant d’una comèdia). Amb un exepcional Matt Dillon, on aqui el perdem de vista tots els seus papers anteriors (que lluny queda de “Algo pasa con Mary”), ens endinsem en una atmosfera tan pròpia de Lars Von, densa i embolcalladora, fins a quedar atrapats en l’obra final del protagonista, el debat d’aquest original creador, artista genuí o simplement, psicòpata. Aconsellable per tot fan de Lars Von Triers, amb estòmac a prova de cops de puny, això si.