M’aixeco malgrat de mi mateix.
Jacques Rigaut va ser un poeta surrealista que va néixer a París el 30 de desembre de 1898. La seva vida, marcada per l’excés i la desesperança, és un clar exemple de la figura de l’escriptor maleït, aquell que no només flirteja amb l’autodestrucció, sinó que la converteix en el seu segell personal. Més que experimentar la vida, Rigaut la va consumir completament, immers en un cercle d’opi, cocaïna i deutes que el van portar a abraçar la idea que l’existència no era més que un preludi de l’acte suprem del suïcidi. Per a ell, la mort no representava el final tràgic que molts temen, sinó la culminació lògica d’un destí inevitablement escrit. La seva pròpia vida va ser una exploració d’aquesta idea, i la seva mort, meticulosament executada, es va convertir en la seva última obra d’art: es va disparar al pit mentre jeia al llit, envoltat de coixins per no perdre les maneres ni tan sols en l’últim instant.
La fascinació de Rigaut per la mort no és un cas aïllat. La literatura està plena de figures que han transitat pels mateixos abismes, des de Sylvia Plath fins a Cesare Pavese, des de Virginia Woolf fins a Ernest Hemingway. Hi ha una idea arrelada en la cultura popular segons la qual els escriptors són éssers inestables, melancòlics, turmentats, arrossegats per les seves pròpies ombres. Se’ls atribueix una sensibilitat extrema, una tendència a l’aïllament, una inclinació cap a la bogeria o la tragèdia. Però per què persisteix aquest estigma? Escriure porta necessàriament a la desesperació o és la desesperació la que porta a escriure?
La creativitat hi juga un paper fonamental. Un escriptor no només narra històries, sinó que transforma la realitat, la modela, la deforma al seu gust. Viu entre dos mons: el que comparteix amb els altres i el que habita dins la seva ment. I com més intensa és la seva imaginació, més borrosa es torna la línia que separa ambdós espais. Aquest exercici continu de creació i reinterpretació no és gaire diferent del funcionament d’una ment psicòtica: l’escriptor construeix voluntàriament una realitat alternativa, mentre que el malalt mental la pateix de manera involuntària. Ambdós, tanmateix, conviuen amb una percepció fragmentada del món.
Aquesta tendència a submergir-se en la pròpia ment converteix l’escriptura en un exercici profundament introspectiu. A diferència d’altres disciplines artístiques, on l’acte creatiu és dinàmic i, en molts casos, col·lectiu, l’escriptura és solitària, lenta i exigent. No n’hi ha prou amb tenir una idea brillant; cal donar-li forma, polir-la, obsessionar-se amb cada paraula. Aquest procés obliga els escriptors a enfrontar-se constantment als seus propis pensaments, a les seves emocions més crues, a les seves pors més profundes. I quan algú es tanca massa temps dins del seu propi cap, és inevitable que tot s’amplifiqui: la tristesa es converteix en angoixa, l’ansietat en paranoia, el dubte en un abisme sense fons.
Franz Kafka, que descrivia l’escriptura com una forma d’oració, parlava de la necessitat de crear alguna cosa que transcendís, quelcom que no deixés indiferent. Però aquesta recerca de transcendència té un preu. L’escriptura no és només un acte de creació, sinó també de judici: tot el que s’escriu queda exposat a la crítica, a l’escrutini aliè. La literatura és, a més, una de les poques professions en què la vàlua del treball depèn exclusivament de la percepció dels altres. Un text pot ser brillant o irrellevant, una obra mestra o un fracàs absolut, i l’única mesura del seu èxit és com el reben els lectors. Aquesta incertesa, combinada amb l’obsessió per la perfecció, fa que molts escriptors visquin en un estat d’ansietat constant.
No és estrany, doncs, que la relació entre els escriptors i el patiment psicològic sigui tan estreta. La incapacitat de desconnectar dels seus mons, la pressió de crear alguna cosa valuosa, la por a la irrellevància… tot plegat contribueix a un estat de desgast mental que, en molts casos, es tradueix en trastorns emocionals. Molts escriptors alternen entre períodes de creativitat frenètica i etapes de bloqueig absolut, atrapats en una espiral de dubtes interminables: Aquesta idea és original? La meva trama és avorrida? Els meus personatges són plans? Aquest llibre mereix ser escrit?
La por més gran d’un escriptor no és el fracàs, sinó la irrellevància. La idea que la seva obra passi desapercebuda, que no deixi empremta, que no importi. Aquesta por és la que els impulsa a seguir escrivint, però també la que alimenta els seus pitjors dimonis: la sensació de ser un frau, de no estar a l’altura de les seves pròpies expectatives, d’enfrontar-se a la pàgina en blanc i no trobar res.
En aquesta lluita contra la incertesa, molts escriptors han recorregut a solucions extremes. Edgar Allan Poe trobava inspiració en l’opi, Baudelaire en l’absenta, Hemingway en el whisky. El consum de drogues i alcohol ha estat històricament lligat a l’escriptura, no només com un intent d’evadir la realitat, sinó com una manera d’estimular la creativitat, de forçar la inspiració quan aquesta sembla esquiva. Però aquests remeis no són més que solucions provisionals que, amb el temps, acaben agreujant el problema.
Escriure com a vocació exigeix una sensibilitat extrema, una disposició a mirar el món amb una intensitat que la majoria evita. No es tracta únicament de narrar històries, sinó de disseccionar la realitat, de comprendre els seus matisos, de traduir emocions crues en paraules precises. Aquest procés obliga l’escriptor a convertir-se en un observador perpetu, algú que no pot evitar analitzar cada gest, cada paraula, cada ombra de la quotidianitat a la recerca de significat. Però aquesta hipersensibilitat també té un cost: el món no es filtra a través d’un cristall protector, sinó que colpeja amb tota la seva cruesa, sense amortidors.
Tanmateix, malgrat aquest patiment inherent, la literatura continua sent un refugi. Escriure no és només una forma de donar sentit a l’existència pròpia, sinó també una manera de resistir-se al caos. Per a molts, la literatura esdevé un espai on poden exercir el control que la vida real els nega. A la pàgina escrita, les emocions es domestiquen, les experiències es reinterpreten, el passat es pot reescriure. L’escriptura és, en última instància, un acte d’ordre dins del desordre, una estructura dins de la incertesa.
Tot i la difamació o la idealització de la professió, els escriptors continuen escrivint. Ho fan malgrat el patiment, malgrat l’ansietat, malgrat la por al fracàs. Ho fan perquè no poden evitar-ho; perquè la literatura, encara que faci mal, és l’única manera que tenen de donar sentit al seu món. I potser és aquesta mateixa lluita la que, al cap i a la fi, defineix el veritable preu de la creativitat.
Obres destacades que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona:
Barcelona: Océano, 2005
Sapetti, Adrián
Córdoba: Editorial Almuzara, agosto de 2022
Chesterton, G. K
Ciudad de México: Jus, 2017
Piccolo, Francesco
Barcelona : Ariel, 2008
Alonso-Fernández, Francisco
Madrid: Temas de hoy, 1996
Font de les imatges:
Jacques Rigaut. Domini públic. Font: Wikimedia Commons (fitxer “Jacques_Rigaut_portrait.jpg”)
Virginia Woolf. Domini públic. Font: Wikimedia Commons (fitxer “Virginia_Woolf_1927.jpg”), col·lecció del Harvard Theatre Collection.
Sylvia PlathDomini públic. Font: Wikimedia Commons (fitxer “Sylvia_Plath.jpg”), autor: Giovanni Giovannetti / Grazia Neri.
Charles Baudelaire. Domini públic. Font: Wikimedia Commons (fitxer “Baudelaire_crop.jpg”
Edgar Allan Poe. Domini públic. Font: Wikimedia Commons (fitxer “Edgar_Allan_Poe_portrait.jpg”).
1 Comment
Ostres… m’ha semblat una reflexió molt interessant. Gràcies.