Melville, Jean-Pierre. El silencio de un hombre. Barcelona : Manga, DL 2002
El silencio de un hombre (1967), obra mestra del noir francès, és la història d’un viatge als racons més foscos de l’ànima d’un home sol.
El seu autor, Jean-Pierre Melville, gran coneixedor dels clàssics nord-americans d’aquest gènere cinematogràfic, fou també el pare espiritual dels principals membres de la nouvelle vague. Els enfants terribles de Cahiers du Cinéma veien en Melville un precursor de les seves ruptures formals, narratives i estilístiques respecte del cinema clàssic francès (totalment subsidiari del text), contra el qual van crear un tipus de cinema capaç de ser un llenguatge narratiu per ell mateix. La barreja d’aquestes dues circumstàncies és la que fa d’aquesta pel·lícula una excepció dins de les històries de lladres i serenos.
Jeff Costello (Alain Delon) és un assassí a sou solitari i hermètic que executa la seva feina segons els codis de lleialtat, d’honor i de silenci propis del món del crim. Unes lleis tan antigues com els pactes de vassallatge o com el bushido, el codi ètic dels guerrers japonesos (“Le samouraï” és, precisament, el títol original d’aquesta pel·lícula). Una norma tan rigorosa que impedeix al protagonista ocupar cap altre lloc a la vida que no sigui el de vassall del seu senyor. Quan el cap de la banda traeix Costello, aquest esdevé automàticament un ronin, un samurai sense amo, un Lancelot de l’hampa abocat a la soledat més absoluta, exclòs de la seva organització feudal i “desert d’amics, de béns e de senyor”, com diria un poeta del segle XV.
Fins aquí un argument aparentment senzill i no gaire original del cinema negre si no fos per com està explicada la història. Melville supera els tòpics narratius d’aquest gènere subvertint dos elements fonamentals: el ritme i l’ús del so (més bé de la seva absència, la gestió dels silencis). Pel que fa al primer, la pel·lícula es desenvolupa lentament, amb llargs plànols-seqüència que acompanyen un Delon brillant, de gest lent i contingut, que es pren tot el temps del món per cenyir-se la gavardina i ajustar-se el borsalino. No hi ha persecucions trepidants, ni cap tret més que els tres o quatre necessaris per fer córrer la història.
I hi ha, sobretot, el silenci. L’ús minimalista del so potencia la tensió narrativa i el magnífic exercici d’introspecció que és aquesta pel·lícula. Des dels títols de crèdit fins passats els deu primers minuts de metratge, a penes se senten fragments intermitents de la banda sonora trencats pel cant insistent i monòton del canari —una altra metàfora bellíssima— que viu amb Costello. Finalment, una il·luminació força contrastada i uns colors indefinits, freds i monocroms sorgits de la càmera del mestre Henri Decaë, ajuden a acabar de perfilar l’ànima del protagonista.
Aquesta mirada existencial de Jean-Pierre Melville al codi ètic del crim organitzat, a la cuina dels gàngsters, ha convertit El silencio de un hombre en un referent de culte entre la gent del cinema. Què és Vincent Vega (el personatge de Pulp Fiction) sinó l’alter ego extravertit i xerraire del nostre samurai?
Guia de lectura BCNegra12. Biblioteques de Barcelona:
4 Comments
Fantàstica !!! Melville és un els grans referents del noir europeu. No us perdeu El círculo rojo i una de les millors i més punyets pel·licules fetes sobre l’ocupació nazi: El ejército de las sombras
Apreciable producción y notable tino al valorar este largometraje, bien conocido por otra parte, en su blog. Oportuno también el momento, al hilo de la celebración de la BCN negra, en unos años negros de por sí. Sirva este humilde comentario para poner énfasis en la no demasiado apreciable afirmación, por lo que significa, del comienzo del texto: “el seu autor, Jean-Pierre Melville”. En efecto, la investidura autoral de su director, aun con sus limitaciones, permitía lo que costaba tanto esfuerzo a los cineastas que trabajaron en Hollywood, aunque ya en estos años, los del film, hasta el cine americano se hizo más sensible a las novedades: desarrollar una estética, no sólo un argumento, personal ajustada a un modo distinto de apreciar el género y su entorno. El especial tratamiento del sonido ausente, la “no” interpretación de los actores, la apagada iluminación, el montaje para expresar la violencia y su contrario, y otros muchos elementos que contiene hacen de esta película y la decisión por difundirla por parte de las Bibliotecas Públicas de Barcelona, una aportación de gran estima por el que les escribe.
Mi felicitación por su comentario.
Tens raó, Brausen. “El círculo rojo” i “el ejército de las sombras” són magnífiques i potser més fàcils de trobar que “El silencio de un hombre” (injustament descatalogada ara mateix al mercat). Però aquest “Le Samouraï” de Melville em té el cor robat, tant pel tema com, especialment, per aquesta estètica i aquest llenguatge propi que tan bé ha assenyalat Grenzwatch.
Donen ganes de veure-la, mestra!