Clouzot, Henri-Georges. Las Diabólicas. Madrid: Avalon, cop. 2006

Un marit despòtic, una dona submisa, una amant amb ànsies de venjança i un ambient angoixant que creix per moments fins arribar al clímax final. No, no és una pel·lícula d’Alfred Hitchcock, però ben bé podia haver estat rodada pel mestre del suspens! Justament per aquest mateix motiu us convido a que la veieu.

Las diabólicas (França, 1955) és l’adaptació de la novel·la Celle qui n’était plus (La que no existía) escrita per Pierre Boileau i Thomas Narcejac. És curiós saber que Henri-Georges Clouzot, director de la pel·lícula, es va avançar a Alfred Hitchcock i va comprar els drets d’aquest novel·la traient-li de les mans el projecte de portar-la a la gran pantalla al director anglès. Per sort per a tots nosaltres (cinèfils empedreïts!) el director anglès es va revenjar rodant a continuació Vértigo, de entre los muertos (USA, 1958), basada igualment en un altre relat dels mateixos autors. Considerat com el Hitchcock europeu, sembla bastant clar que Henri-Georges Clouzot i Alfred Hitchcock compartien un interès comú pel cinema negre i de suspens, encara que tots dos creaven l’ambient de suspens de maneres ben diferents.

Rodada en blanc i negre, amb una absència total de música, Henri-Georges Clouzot aconsegueix crear des dels primers plans una atmosfera asfixiant i tensa que s’accentua amb es jocs de llums i ombres per on discorre la història i per on es mouen els personatges. Antagonisme també és el que caracteritza la parella protagonista: Christina Delassalle (interpretada per Vera Clouzot, esposa del director), és una dona callada, insegura, tímida i malalta del cor que té en Nicole Horner (sublim Simone Signoret) el seu contrapunt més evident: dona sensual, moderna independent i manipuladora. La bellesa freda i distant de Simone Signoret, amaga una ment maquiavèl·lica que teix el pla per “desfer-se” del possessiu i dèspota marit. Aquest paper va esdevenir clau en la seva carrera i la va convertir en una figura de fama internacional.

Dona i amant són dues cares, positiva i negativa, d’una mateixa persona. La pel·lícula té el mèrit de reproduir una situació en la que se sobreenten la violència masclista envers les dues dones, però sense reproduir-se en cap moment. Aquest serà el desencadenant de la història, el problema és que no tot sortirà com s’espera, especialment quan….

Tranquils, companys no us amoïneu que no revelaré res de l’argument! Res més lluny de la meva intenció, perquè si us animeu a veure la pel·lícula descobrireu que amaga sorpreses i un final d’aquells que no us deixaran indiferents i dels que posen en valor tota la narració anterior.

Amb aquest film, el seu director va fregar la perfecció, tant és així que en realitat aquesta pel·lícula es mereix veure-la més d’un cop i poder anar traient capes i capes fins arribar a descobrir les petites pistes que el seu director ha anat deixant.

Amb Las diabólicas, es compleix la dita de que tant segones parts com remakes mai no van ser bona idea. La nova versió estrenada al 1996, encara que compta amb la participació de Sharon Stone i Isabelle Adjani en els papers protagonistes, es queda lluny (molt lluny) d’aquest clàssic del cinema francès.

Només puc dir que si no l’heu vista, us envejo perquè encara teniu la sort de deixar-vos portar pel suspens i la sorpresa que amaga aquesta pel·lícula. Gaudiu d’aquest regal! Espero amb impaciència que hi participeu i compartiu les vostres impressions sobre la pel·lícula.