Nerin, Gustau
L’antropòleg a l’olla
Barcelona: La Campana, 2008

 
Aquest antropòleg nascut a Barcelona és un especialista en el colonialisme a l’Àfrica. Ha estat professor a l’Universitat de Bata a Guinea Equatorial. Viu en aquest país i amb una beca va escriure aquest llibre, fruit de les seves recerques culturals i gastronòmiques a la Guinea Equatorial. L’autor ens ofereix les seves experiències i ens transporta al continent africà, amb una visió procedent d’un blanc, evitant la correcció política i fent un recorregut molt divertit per les taules, els mercats, les botigues, els banquets – amb sexe inclòs – les cuines, els supermercats… Un tractat de fina ironia culinària d’un antropòleg que ens explica com és la bona vida a l’Àfrica i com és possible viure bé o almenys fer l’intent! 

Després de cruspir-se un excel·lent plat de serp, el telèfon mòbil (anomenat el nunca duerme pels guineans) del nostre intrèpid antropòleg sona anunciant el proper tiberi, de forma telegràfica (els guineans mai no tenen gaire crèdit a l’aparell). “Vine. En tenim dos”. La trucada d’un amic li anunciava una invitació per degustar un plat de “ministre”. La reunió a l’aire lliure acaba reunint gran quantitat de persones. Els amics, els amics dels amics, els familiars, els veïns, els coneguts, els desconeguts que s’estrenyen al voltant de la taula i que esperaran hores i hores fins l’arribada del plat. La beguda (d’un bon vi en tetrabric) farà l’espera més fàcil i farà dormir una bona becaina a més d’un comensal i, farà que l’ambient sigui més amigable entre els selectes convidats. Per cert no l’havia comentat encara, si vols cruspir-te un bon plat de ministre en realitat hauràs de tenir un esperit agosarat, ja que es tracta d’un dels nostres animals de companyia més comuns: el gat.

Farem un petit recorregut gastronòmic i cultural per diferents països del continent africà, per l’Africa negra com Guinea Equatorial, Camerun, Gabon, Senegal, Mali, Guinea Conakry… a través dels seus plats més característics i més impactants sobretot per nosaltres els occidentals: el ministre (gat), el cocodril, el zebú, la vedella, els cargols, el lluç, el pepesup, el pangolí, el tauró, el congre, la gallina, l’abamikon, el “envuelto“, la pambota, el fufú, l’embol. No podem oblidar que el convit pels africans és el lloc a on consoliden i oficialitzen les relacions socials. Per exemple a la Guinea Equatorial allò veritablement important no és passar una estona junts; l’essencial és que et mengis allò que algú t’ofereix, sobretot si vas a un poble. En aquest cas sempre tens l’opció de menjar-te’l o endur-te’l.

Un altre aspecte cultural relacionat amb la cuina guineana el tindríem amb la palmera. Aquest arbre és essencial pels Guineans. De la palmera, com del porc: tot s’aprofita. A la part superior de l’arbre tenim els “palmistes”, unes nous vermelles que serveixen de llaminadura, però que també és cuinen i de les quals se n’extreu oli. Aquest oli és imprescindible per diferents plats i també s’utilitza com a cosmètic. Les nous sense l’oli s’aprofiten com a carburant. La part interior del tronc només és utilitzada per la tribu ndowe del Gabon i es cuina com si fos peix. Amb les fulles elaboren les teulades de les cases, però la millor part de la palmera és el seu vi. La saba fermentada de l’arbre, el topé, és una excel·lent beguda, molt refrescant. Fins i tot s’aprofiten els cucs que creixen a les estelles de la palmera abatuda!

Un altres aspecte interessant per tractar és la qüestió del convit. De motius per organitzar un banquet a l’Àfrica n’hi ha molts i molt diversos. Com a Europa es fan pels bateigs, per les bodes, amb motiu de la mort i sempre que es realitza en grup es farà de forma que tothom se n’assabenti i que tothom sàpiga que hi ha una celebració. Amb el convit es consoliden i oficialitzen les relacions socials. A la Guinea Equatorial el convit en si és un acte social. Allò realment important no és passar una estona junts, el més important és que et mengis allò que algú t’ofereix.

Una de les característiques de la cuina guineana és la difícil elaboració dels plats típics. Hores i més hores de cuina per preparar els crancs farcits, “els envueltos”, la salsa de carbassa… Per exemple, per preparar un sol àpat amb carbassa haurem de tenir en primer lloc: un grup de persones que hauran de treballar per matar l’avorriment, trencar les llavors amb un bastonet, separar amb l’ungla la llavor de la clofolla, llençar aquesta al terra i ficar les llavors al paner. després haurem de triar-les i finalment moldre-les. I per preparar un únic plat de carn amb salsa de carbassa haurem d’utilitzar una quantitat impressionant de llavors, i de feina! I també podem menjar un bon plat de sopa de carbassa. UUfff quina feinada! Doncs desitjo que tingueu la suficient curiositat per fer-vos un petit àpat amb aquest entretingut i curiós llibre. Bon apetit!!