Hazlitt, William
El arte de caminar
México: Universidad Nacional de México, 2004
No ens adonem de quin gran goig és caminar sense premisses al cap, sense presses, sense cap altra satisfacció que deixar-nos portar pel paisatge natural que envolta el nostre passeig!
Aquesta és la gran lliçó de William Hazlitt i de Robert Louis Stevenson, que en aquest petit llibre ens ofereixen dos articles per a aprofundir en aquest goig que vessa pau i –hem de dir-ho–, alegria!
Tots dos autors evoquen el silenci com a factor fonamental. Silenci que exigeix evitar caminar amb una altra persona. Stevenson fa una mica de trencall en aquest raonament: s’estima més un desconegut que un conegut, ja que aquest últim ens obliga a xerrar, a no dissoldre’ns amb la natura. Tots dos autors estan d’acord a fer camí durant unes quantes hores, no pas un camí de poca durada. Tant un autor com l’altre transmeten el fet de fruir de l’instant de l’arribada –no premeditada necessàriament pel que fa a la tria– i de perdre’t en pensaments, en una bona lectura o en una troballa inesperada. El vespre és vist, així, no com una mort, sinó com un premi a la soledat sonora d’una caminada.
Hazlitt fa una exposició poètica de la natura que observa, que mira atentament, embadalit. Stevenson té una exposició una mica menys poètica, però d’argumentació quasi diria quotidiana del fet. Tots dos autors critiquen els homes sedentaris i capficats en els seus negocis que no tranquil·litzen el seu interior. No és un cant espiritual, sinó de delectança humana.
Henry David Thoreau torna al mateix tema, però tot assenyalant el guany vital, no únicament fisiològic, sinó també de les cruïlles que la vida et mostra quan fas del teu viure un caminar constant i una mica nòmada:
El arte de caminar
Thoreau, Henry David
Barcelona: Nuevos Emprendimientos Editoriales, 2009
Ben diferent és la visió de David Le Breton, ja que explora precisament el punt de vista bàsic de Hazlitt i Stevenson, però en sentit oposat. Afirma com és d’important caminar per a conèixer el company o la companya que camina amb tu i com es divaga tot arribant a raonaments interessants.
Elogio del caminar
Le Breton, David
Madrid: Siruela, 2015
I per acabar un punt de vista sociològic. El camí de la vida com a pautes que defineixen la teva trajectòria vital. Delibes és un mestre que esbrina una cruïlla que pot ser equivocada en el teu camí:
El camino
Delibes, Miguel
Barcelona: Destino, 2010
En quatre paraules: no deixeu de fer caminades i excursions, com us vam recomanar en un altre post d’aquest bibarnabloc: excursionisme per a tothom.
Bona tria, però no us descuideu de els deliciosos llibres de Josep Mª Espinàs de la sèrie “A peu per…”
Una manera fantàstica d’aprendre a estimar l’art de caminar.
Tens raó, Pep. No hem d’oblidar a Josep Maria Espinàs que ha fet sempre molt bona feina sobre el caminar. Gràcies!
Per a mi, caminar és un plaer tan o més gran que el menjar.
Interioritzar amb un mateix i connectar amb el que ens envolta és magnífic, sobretot si ens trobem en un entron natural.
Ja veig, Sheila que connectes amb els autors recomanats!. El llibre és
petit però encisador, en la linia que expliques. Gràcies!
Es genial l’art de caminar. Es gaudir de la natura, integrant.se amb ella mentre la ment entra en un estat de pau i alhora esdevé molt creativa.He trobat molt interessant la idea del Velocirepte, perque molts lletraferits no ho som en tots els gèneres, i serà la manera que tastem altres lectures i potser ens hi aficionem també. Ara estic llegint els llibres de Karl Ove Knåusgard . M’agrada el detall de les seves descripcions. Salvan les distàncies es una mica com Proust als nostres dies.
Tens raó, Rosa Maria. Una bona caminada tot envoltada d’un paisatge maco és molt creatiu!. Gràcies també per interessar-te pel velocirepte perquè volem oferir-vos lectures amb temes un xic diferents.
Us recomano “LOs anillos de Saturno” de Sebald. No nomé el llibre, també el documental sobre aquesta obra”Patience” de Grant Gee
Prenem nota, Gema. Moltes gràcies!
M’heu fet recordar el camí de Sant Jaume, que fa anys vaig fer, i que cada mes continuen fent milers de peregrins!
El camí és una metàfora de la vida, té sempre una fita.
Algú va dir: Tot camí autèntic té una fita; altrament no és un camí.
I què dir de Thoureau? Tinc una cita seva de referència: Què és la bellesa d’un paisatge sinó certa fertilitat en mi?
Sí, Xavier. El camí de Sant Jaume és tota una experiència de vida amb
una fita personal. Gràcies!