“Arte es quitar lo que sobra”
Ideolojía. Juan Ramón Jiménez
Jiménez, Juan Ramón. Cuentos largos y otras prosas narrativas breves. Palencia : Menoscuarto, 2008.
Parlar de Juan Ramón Jiménez (Moguer, Huelva, 1881 – San Juan, Puerto Rico, 1958) és parlar d’uns dels més grans poetes en llengua castellana de tot el segle passat -guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1956- i d’un dels que més es va atrevir a experimentar amb la seva obra i que més va influir a poetes coetanis i posteriors.
Influït per Rubén Darío i pels simbolistes francesos en els seus orígens, sent partícip de l’estètica modernista i evolucionant cap a una poesia més personal i íntima, la poètica juanramoniana va pretendre indubtablement transcendir i transgredir les fronteres, gairebé sempre artificials, dels gèneres literaris fixant-se com a horitzó proper la fragmentació del text, ja fos aquest en vers o en prosa. Aquesta idea es pot veure clarament tant a Platero y yo (1917), un llibre de difícil classificació, com als posteriors Diario de un poeta reciencasado (1917) i Espacio, dues obres totalment heterogènies en quant a forma i gènere.
El Juan Ramón poeta arriba al microrrelat no per la via de la reducció del conte sinó per un increment de la narrativitat del poema en prosa. Una prosa que poleix alleugerant-la d’estèrils descripcions de paisatges i personatges fins arribar a l’anècdota, a “esa tensión entre el silencio y la escritura que está en la misma esencia del microrrelato”.
Amb aquests relats, que d’extensos només tenen el títol de l’antologia, Juan Ramón va voler oferir-nos als lectors -recordeu el seu concepte de la immensa minoria– un enfocament inèdit, en quant que personal, de tot allò estrany i terrible que conforma el món.
Cal destacar quatre grans temes: la mort com allò inesperat però sense dramatisme, símbol de la fi; el somni com a premonició d’allò que pot esdevenir i com a una vida paral·lela; la identitat del jo sovint expressada amb la figura del doble o de l’altre irreal i fantàstic; i el destí sempre relacionat amb el misteri i la fatalitat de la pròpia existència.
A més d’aquests temes, de la brevetat i dels aspectes formals propis del gènere, que semblen evocar el silenci més absolut, a Cuentos largos… el lector trobarà molta precisió en el llenguatge, molt misteri i l’ambigüitat oportuna de la narració per trobar-se sovint amb finals que el sorprendran.
Tots aquests elements literaris fan que actualment Juan Ramón Jiménez sigui considerat, a banda de gran poeta, no només un gran autor de proses sinó un dels precursors del microrrelat.
