Simon, David. Treme. [ S. I.]: Warner Bros, cop. 2011

Treme va despertar una gran expectació abans de la seva estrena televisiva. No era per a menys, ja que els seus creadors –David Simon i Eric Overmyer– són els mateixos que van realitzar The Wire, sèrie que va tenir un gran èxit als Estats Units i que fou considerada per la crítica com una de les millors obres que han desfilat per la petita pantalla al llarg de la història.

En la seva primera temporada, que és la que aquí us presentem, Treme no decep, i si manté el nivell que ha mostrat fins ara no hi ha dubte que es convertirà en altra icona de la televisió.

La sèrie pren el seu nom d’un veïnat que es troba al nord del barri francès de Nova Orleans, i el començament de l’acció se situa tres mesos després del pas de l’huracà que va devastar gran part de la ciutat: El tristament famós Katrina.

Treme presenta certes similituds tècniques i narratives amb The Wire, encara que l’argument de totes dues no tingui cap mena de relació. La sèrie reuneix un nombre elevat de personatges que comparteixen el mateix grau de protagonisme, la qual cosa provoca que cada episodi pugui acumular fins a 5 o 6 trames. No és una sèrie “fàcil”, ja que la gran quantitat de noms i dades exigeix, al principi de cada temporada, un nivell de concentració que no acostuma a ser necessari per a la majoria de les sèries.

Com també ocorria en The Wire, Treme critica amb duresa el funcionament de l’administració pública dels Estats Units. La gestió que les autoritats feren de la tragèdia natural és valorada molt negativament pels protagonistes. La classe política i el sistema jurídic són castigats amb severitat, per no parlar de la policia i del sistema penitenciari, que són retratats com a institucions corruptes i inoperants.

Però a diferencia d’aquella sèrie ambientada a Baltimore, on es mostrava la faceta més destructiva de l’ésser humà sense que quedés cap lloc per a l’esperança, Treme esdevé un cant a la vida, un llamp d’energia que ens anima a prendre una actitud vitalista davant de les adversitats. Els seus personatges ho han perdut tot i han d’aprendre a viure en una situació material precària, però la majoria d’ells rebutgen la idea d’abandonar una ciutat que s’estimen incondicionalment. Una de les primeres mesures que duran a terme per tornar a la normalitat serà la de recuperar el carnestoltes del Mardi Gras,  i així tirar endavant defensant l’alegria. Perquè Nova Orleans fou un oasi cultural durant molts anys als Estats Units i ja forma part de l’idíl·lic imaginari col·lectiu de tot un país. Perquè en un lloc d’aquesta ciutat anomenat Congo Square va nàixer el jazz, i -a més del Dixieland i les Brass bands- altres gèneres com el soul, el rock i la música índia, feren dels seus carrers la llar on quedar-se per brillar lluny dels focus de la comercialitat. Nova Orleans no entén d’aristocràcia, però alberga les més importants dinasties del món, les dinasties musicals dels Neville, els Marsalis, els Batiste o els Andrews.

Treme aglutina una gran quantitat d’històries i de continguts que van molt més enllà de la música, però no hi ha cap dubte que aquesta ocupa un paper rellevant al seu guió. Cal destacar la participació d’un bon grapat de músics que s’interpreten a si mateixos. Molts d’ells són de sobres coneguts, com és el cas d’Elvis Costello, Allen Toussaint, Dr. John o Trombone Shorty, i d’altres són noms estranys per al gran públic però molt estimats a la ciutat més gran de Louisiana, com és el cas dels Barbacue Swingers, JT-Ka, Kermit Ruffins, Donald Harrison, Coco Ribecheaux o l’excel·lent cantant John Albert Boutté. Tots ells artistes de primera fila que es mantenen sords davant dels cants de sirena de Nova York i altres ciutats que anhelen el seu talent, ja que s’estimen massa la seva ciutat com per abandonar-la en els moments més difícils. Perquè, com diu el subtítol de la sèrie: Mai ens rendim, no sabem com fer-ho.