Waller, Reed / Worley, Reed. Omaha. Bilbao: Astiberri 2008-2011

Aquest post m’està costant més del normal, l’escric alhora que estic descobrint el còmic, i cada cop tinc menys coses clares. El més normal és parlar d’Omaha com un còmic per adults, o eròtic, o sexualment explícit, i seria correcte, en part.

Molts còmics sexualment explícits apenes tenen història, van lligant amb més pena que glòria una escena amb la següent, sense tenir en compte ni credibilitat ni matisos en els personatges, i una història interessant queda completament fora de l’abast, tampoc és que es busqués.

Doncs no, Omaha és un molt bon còmic, amb una història interessant, entretinguda i meravellosament travada, i amb uns personatges que, si s’escau, protagonitzen escenes sexualment explícites. En medis eminentment gràfics com el cinema, la televisió i el còmic, el tema sexual sol obviar-se amb el·lipsis i sobreentesos (amb l’excepció òbvia del gènere porno), aquí no, però els còmics no estan basats en això. Això és el sexe, de vegades passa, i aquí ens el mostren, però només per exigències del guió, és un element més, com a la vida real.

Tenim una trama completa, complexa, amb personatges sorprenents amb les seves llums i ombres… en definitiva si a l’obra li traguéssim tot el contingut eròtic, tindríem un molt bon còmic amb una molt bona història. La història no està muntada al voltant de la sexualitat dels personatges sinó al voltant d’uns personatges que no desapareixen quan toquen escenes sexuals.

Però això no és el que es veu a simple vista, veiem Omaha, la protagonista, la gata ballarina, desacomplexada stripper, i el seu xicot un bohemi Chuck (gat també) més pelat que una rata, i Joanne (un ocell) i… El tema que els personatges siguin animals pot sorprendre una mica i donar una imatge de cartoon que ens faci pensar en coses destinades a un públic infantil. Encara faltava per què el Maus d’Art Spiegelman demostrés que els animals poden resultar més humans que les persones, Reed Waller i Kate Worley també aconsegueixen uns personatges molt humans. Amb uns dibuixos als que costa molt trobar errades, són tècnicament perfectes, amb ells la narració flueix i uns diàlegs que encaixen amb precisió. Són característiques que desgraciadament no abunden, recorden molt a un altre gran narrador gràfic com Terry Moore, autor d’Strangers in Paradise o Echo.

I la història es va començar a publicar als 80 en uns Estats Units de ple en l’etapa Reagan, amb el conservadorisme arribant a cotes pròpies d’altres dècades. Això es pot veure en escenes com manifestants davant de bars d’striptease (manifestants que d’amagat hi entren) en favor d’una moral que amaga una suculenta operació immobiliaria, o poder i xantatge o… Com la pròpia vida, de vegades senzilla, o injusta, o fins i tot aparentment absurda o…

Com he dit al principi, és un còmic molt difícil d’encasellar, i dir-ne simplement eròtic o pornogràfic és massa limitat, i sensacionalista. És com si es redueix el manga al pitjor còmic japonès (és el que va fer la RAE en incloure manga al Diccionario, per sort han rectificat). Un còmic potser diferent, no enfocat als nens, un còmic que explica una història amb personatges molt reals i humans tot i ser animals. Potser la definició més exacta sigui la més senzilla: un molt bon còmic!