Palahniuk, Chuck
Club de lluita
Barcelona: Empúries, 2005
Bé, sent el meu nom Tyler Durden, aquesta recomanació és poc menys que obligada.
El Club de lluita és la primera novel·la de Chuck Palahniuk, a qui li va costar moltíssim poder-la publicar, els editors la trobaven “excessivament pertorbadora”… està clar que no és una obra per a tots els públics. Finalment Palahniuk va aconseguir que li publiquèssin la novel·la i va tenir una gran sort en forma d’adaptació cinematogràfica. Una adaptació cinematogràfica de les bones, amb Edward Norton, Brad Pitt i Helena Bonham Carter; això sol ja és bo, són actors de primera fila, però quedava el millor, i és que la pel·lícula, dirigida per David Fincher, adaptava i respectava de manera molt escrupolosa la novel·la original. La mala llet, les paraulotes, la causticitat, la crítica demolidora a la societat, tot, absolutament tot estava allà, en fotogrames i a la vista de tothom. I després va venir la fama, però tornem a la novel·la original.
Tenim un protagonista que va de “turista” a grups de suport, de malalties mortals sobretot, “quan la gent creu que t’estàs morint t’escolta realment enlloc d’esperar que deixis de parlar per fer el seu monòleg“.
Un bon dia coneix a Tyler Durden, un excèntric personatge que el convida a viure amb ell quan casa seva es perd volatilitzada en una explosió de gas. En un moment de l’alcohòlica primera nit li demana que li pegui el més fort que pugui.
I així comencen els clubs de lluita, combats clandestins, però a poc a poc molt més, una revolució. El noi que et fa les fotocòpies et pot estar clavant una pallissa aquella mateixa nit, o tu pots estar apallissant el teu cap, o ell a tu. Aquestes són les regles:
- No es parla del club de lluita.
- No es parla del club de lluita.
- Quan algú digui prou, o quedi inconscient, s’acaba la baralla.
- Només dues persones per baralla.
- Una baralla alhora.
- Es lluita sense camises ni sabates.
- Les baralles duren el que calgui.
- Si és la teva primera nit al club de lluita, has de lluitar.
Però com podeu imaginar la cosa no es queda en això. Tyler funda clubs a tot el llarg i ample dels Estats Units, i com la gent està fent un cas molt relatiu de les dues primeres regles, cada cop amb més adeptes. I un dia, Tyler els hi dóna deures: provocar una baralla amb algú i deixar-se guanyar, i el proper dia… Fins que allò s’escapa de les mans i sembla que res els pot aturar, o potser sí?
No és una novel·la optimista, no hi ha cap moral més enllà del cinisme més descarnat i de la crítica més brutal al món en que vivim, com deixa clar la frase “tenim feines que odiem per comprar merdes que no necessitem“. I a més dóna la impressió que ho podem empitjorar significativament, podem “marcar la diferència” a pitjor. Hi ha qui sosté que vivim en el millor dels mons possibles, en aquesta novel·la queda clar que ni de lluny vivim en el pitjor dels mons possibles, i potser això no és una cosa a evitar.
Potser el llibre no us agradi, potser us confongui, potser us entristeixi o fins i tot us faci enfadar, però el que no farà aquest llibre serà resultar-vos indiferent. I si preferiu acostar-vos a la pel·lícula no ho dubteu, és una de les millors i més fidels adaptacions que recordo.
6 Comments
Una bona adaptació d’una bona novel·la si, una altra que també està a l’alçada és Las vírgenes suicidas, peli de la Sofia Coppola sobre la novel·la de Jeffrey Eugenides
La pel·lícula em va semblar, com dius, colpidora, no apta per gent que s’espanta fàcilment. Trobo que els dos protagonistes fan uns paperassos.
Una novel.la trencadora!!!
El demanaré dema.
Doncs jo el llibre no el vaig poder acabar, i això que havia vist abans la pel·lícula, que em va agradar molt. Tot i que és cert que és una pel·lícula realment pertorbadora, em van atrapar la trama i les imatges. El llibre, en canvi, té una lectura difícil i no em va saber captar l’atenció.
Una de les poques pel·lícules amb guió adaptat que son a l’alçada de l’obra original. Fantàstica.