28 de desembre de 1895, sis de la tarda; Boulevard des Capucines nº 14, al Salon indien du Grand Café de París. 33 persones han pagat un franc per veure una nova atracció anomenada cinématographe. La sala és a les fosques i han de mirar cap a una paret blanca, on es farà la llum…
Pioners de la fotografia animada
Fa un segle i quart, 125 anys, més del que qualsevol persona hagi viscut, es va projectar Sortida de la fàbrica al seu primer públic. És la data oficial (almenys a Europa) que dóna peu al naixement del cinema. Van crear August i Louis Lumière, inventors del cinematògraf, el cinema? No, però el van fer possible.
De fet, el somni de la fotografia animada neix des que neix la fotografia, una nova forma de mostrar la realitat mitjançant la llum que s’estengué per tot el món al llarg del segle XIX. De les primeres fotografies a principis del segle, es va avançar molt reduint el temps d’exposició, inventant la pel·lícula fotogràfica, incorporant les perforacions laterals… Aquells països que estaven industrialitzats, que coneixien els efectes de la persistència visual i que els habitava gent inquieta inventaven noves maneres d’animar les imatges: fenaquistoscopi, zoòtrop, praxinoscopi, bioscopi… I el somni de recrear la realitat amb llums i ombres és encara molt més antic si pensem en el teatre d’ombres xinès o les titelles d’ombres de Java.
Però fou Thomas Alva Edison, inventor i sobretot empresari, qui més s’havia apropat a la imatge en moviment amb la presentació pública del kinetoscopi a l’Institut de les Arts i les Ciències de Brooklyn, el 9 de maig de 1893. No és casual que els nord-americans el considerin el pare del cinema.
Què fa llavors el cinematògraf especial?
És la base dels projectors de cinema posteriors gràcies a la incorporació de l’obturador (Louis Lumière es va inspirar en el mecanisme d’una màquina de cosir), que permetia el ritme adequat d’avançar/parar/exposar la pel·lícula, llavors a 16 fotogrames per segon. Però, per sobre de tot això, la manera de projectar, de veure les imatges animades, l’experiència col·lectiva del públic com a espectador.
En la primera projecció pública del cinematògraf es van poder veure deu curts, d’un minut de durada aproximadament (naturalment, en aquells moments no tenien títol). Però, era cinema? Era, en tot cas, fotografia animada. Mostraven escenes quotidianes mostrades al públic, no exemptes d’algunes curiositats:
De La Sortie de l’usine Lumière à Lyon (La sortida de la fàbrica, 1895), n’existeixen tres versions, si no el cinema, potser sí van inventar el remake…
L’Arroseur arrosé (El regador regat, 1895) es pot considerar el primer curt amb un argument, encara que sigui anecdòtic.
Durant els anys següents, es van seguir presentant nous curts amb el nou invent, Louis Lumière va enviar fotògrafs de la fàbrica (convertits en operadors de càmera llavors) per tot el món. Si bé es considerava una atracció de fira més, hi havia la intenció d’ensenyar allò que la gent no havia vist abans. Destacarem dos curts:
Arriveé d’un train à la Ciotat (Arribada d’un tren, 1896); segons es diu, no es pot contrastar, va causar pànic en la primera projecció. És interessant veure la utilització de la profunditat de camp per crear l’efecte d’arribada d’aquest tren.
Démolition d’un mur (Demolició d’un mur, 1896); quan va acabar de projectar-lo, l’operador va passar la pel·lícula enrere com feia cada cop per preparar la bobina per a la següent sessió, però no va recordar tapar l’objectiu ni apagar la llanterna. Fou el primer cop que el públic va veure un moviment que anava enrere en el temps.
Pioners del cinema
Però aquests curts encara no explicaven històries construïdes expressament per al nou invent. Fou Alice Guy la primera realitzadora de la que es té constància. Treballadora a l’empresa francesa de fotografia Gaumont, que juntament amb Pathé serien dues de les primeres productores de cinema, va demanar un cinematògraf per tal d’explicar les seves pròpies històries. Al 1896 va realitzar La fée aux choux (La fada de les cols, 1896), basada en un conte popular francès; se’n conserven fragments. Quan l’invent va esdevenir negoci Guy, instal·lada llavors a Estats Units, va ser apartada a favor dels directors de les noves productores.
En aquella primera projecció dels Lumière va assistir amb invitació un il·lusionista professional francès que quedà fascinat pel nou invent. Davant la negativa de venta d’un cinematògraf, que permetia filmar, copiar i projectar pel·lícula; adquirí el 1896 una versió anglesa que ell mateix va modificar. George Méliès és considerat el pare dels efectes especials, juga amb el muntatge, utilitza transparències i jocs de perspectiva, acoloreix els fotogrames i utilitza pirotècnia… Tot i que la posada en escena segueix sent hereva d’una mirada teatral. La seva gran obra, on explota tots aquests recursos, és Voyage dans la Lune (Viatge a la Lluna, 1902).
Mentrestant a Barcelona...
El 10 de desembre de 1896, a l’estudi de fotografia Napoleón, ubicat a la Rambla de Barcelona, es fa una projecció per donar a conèixer el cinematògraf, com es feia a moltes ciutats europees. A partir de llavors, van haver diversos pioners del cinema catalans, inventors, fotògrafs, artesans… com Fructuós Gelabert, que presentà a les festes de Sants de 1897 el primer curt amb argument de l’estat espanyol, Riña en un café (Baralla en un cafè, 1897). Però fou Segundo de Chomón qui va explotar més les possibilitats del nou medi. Deixeble virtual de Méliès, va treballar i millorar els trucatges i perfeccionà la tècnica stop-motion, consistent a donar vida a objectes inanimats movent-los fotograma a fotograma. Va acabar treballant especialitzat en la fotografia en grans produccions italianes i franceses. La seva obra més famosa és Hôtel électrique (L’hotel elèctric, 1908).
És important remarcar que el llenguatge fílmic es construeix de manera gradual i és la suma de solucions trobades per realitzadors diversos a diferents països. Impossible enumerar tots ells i assegurar qui va ser el pioner de cada innovació, hi ha curts que es desconeixen o s’han perdut… però encara se’n conserven molts. Així a Anglaterra, trobem a Geoge Albert Smith qui filma el primer travelling de tipus phantom ride tot posant la càmera davant la locomotora d’un tren a A Kiss in the Tunnel (Petó en un túnel, 1899); o potser el primer pla detall, d’un gat, a Sick Kitten (El gatet malalt, 1903); sí, les gravacions amb gats són molt antigues…
A l’altre costat de l’Atlàntic
Per altra banda, als Estats Units, Edwin S. Porter munta un tall de continuïtat a Life of an American Fireman (Vida d’un bomber americà, 1903), on veiem com els bombers arriben a una casa i, a continuació, què passa dins d’una habitació plena de fum habitada per una mare i sa filla. La pel·lícula està inspirada possiblement en Fire! (James Williamson, 1901). O construeix un dels primers relats amb un muntatge complex (amb escenes enllaçades en diferent temps i espai), precursor per al western, a The Great Train Robbery (Robatori al tren, 1903).
L’entreteniment de classe treballadora que era la cinematografia començava a donar molts calés i obria moltes possibilitats per a explicar històries que no era possible explicar al teatre o en altres medis.
De les vistes naturals predominants, com es deia a les filmacions d’escenes quotidianes, fossin autòctones o exòtiques, s’havia anat passant a les recreacions històriques i adaptacions de clàssics (literaris o teatrals). Però ja es podia narrar amb un llenguatge propi les noves històries, depenent de com s’ubicava la càmera, què mostrava, jugant amb el temps, afegint trucatges i, sobretot, utilitzant el muntatge.
Als anys 10 del segle XX, les sales de cinema comencen a sorgir a les ciutats. A Estats Units, l’anomenada guerra de les patents per cada nova millora que es feia en la indústria incipient, encapçalada per Edison, va fer que bona part del negoci es desplacés a la costa oest. On en un indret assolellat anomenat Hollywood, a prop de Los Angeles, comencen a proliferar estudis de gravació de noves companyies cinematogràfiques.
L’any 1915, D. W. Griffith dirigirà The Birth of a Nation (El naixement d’una nació, 1915), una gran producció explícitament racista de 190 minuts que juga amb el muntatge paral·lel i aglutina tots els avenços existents fins aquell moment; hereva narrativa de films com Cabiria (Cabiria, 1914), un pèplum avant la lettre, o de les grans novel·les decimonòniques. El mateix director dirigirà una obra encara més ambiciosa un any després, Intolerance (Intolerància, 1916).
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la producció a Europa començà a minvar i els Estats Units es feien amb bona part del mercat internacional. Som als anys 20, l’època daurada del cinema mut (a Amèrica del Nord i a Europa). El cinema ja havia començat: els grans estudis, l’auge del star-system, les produccions milionàries… Però això, com es sol dir, és una altra història.
Alguns llibres (i pel·lícules) a biblioteques...
ORÍGENS
PIONERS
PER ALS MÉS PETITS
ALTRES
4 Comments
Va ser, realment, tota una revolució tècnica.
Llegint aquest article m´ha vingut al cap la pel·li de Scorsese “La invención de Hugo” tot un homenatge als pioners del cinema i a la màgia d´en Georges Méliès que sempre es pot revisar.
I el pare Mariano Díez Tobar, gran desconegut, que va construir un aparell cinematògraf a Espanya, uns anys abans que els Loumière. Va tenir tractes amb aquests germans.
https://www.abc.es/cultura/abci-invencion-padre-diez-historia-desconocida-genio-hizo-posible-cine-201905120048_noticia.html
Gràcies per la informació Almudena 😉