Vivès, Bastien. Polina
Madrid : Diábolo, 2011

Ens trobem davant una novel·la gràfica tan valenta i meravellosa que no es pot llegir i passar de llarg. Així doncs, no tinc més remei que tornar a parlar de Bastien Vivès, un autor de joventut insolent que està revolucionant el món del còmic a la velocitat del raig.

 Si encara no heu tingut el plaer de llegir-lo,  heu de saber que els sospirs dels seus lectors omplen el cel com una competició d’estels. I la culpa és de Elle(s), de El gusto del cloro, de En mis ojos o de Amistad estrecha, només per anomenar algunes de les seves obres més intimistes. 

Vivès té la capacitat d’expressar amb força inusual, la mena de sentiments que costen d’explicar. Però ell ho aconsegueix, i els lectors ens veiem reflectits en el mirall de les seves històries. I és tan fàcil connectar amb el que ens explica, que llegir-lo es converteix en una sana addicció que mai resulta decebedora. 

I ara,  parlem de Polina. 

Comunicar amb els gestos, amb la intuïció, amb el minúscul detall que fa sentir que alguna cosa està passant.  Observar els moviments dels ballarins convertint-se en obra d’art. Trobar-se cara a cara amb tot allò que és imprecís, difuminat com la mateixa vida. Commoure’s davant la mirada oberta d’una nena consagrada a un art que encara no pot entendre, però que viu amb intensitat. Tot això i molt més, és la novel·la gràfica Polina. 

Despullada d’elements balders, amb un estil narratiu distanciat i auster, assistim a l’evolució de Polina com a ballarina, una nena que és escollida com alumna del prestigiós Bojinski, un polèmic professor de dansa. Viurem l’assimilació sense rancors per part de Polina dels grans sacrificis que li toquen viure.  I la veurem créixer. Sí, assistirem a la seva fabulosa transformació de nena a dona, passant per l’escola, pel teatre i per una companyia de dansa on es converteix en estrella. Una diva que per fi comprèn perquè la seva vida és dansa. 

Són molts els estímuls que ens assalten imatge rere imatge en aquesta una història que ens planta davant els ulls la crueltat de la disciplina, la insensibilitat dels adults o l’auto exigència exagerada. Història que també ens parla de superar-se a un mateix, del goig de l’amistat, la bogeria de l’amor i els terrabastalls del desamor. 

Austeritat i elegància en els colors: blanc, negre i grisos. Precisió en el traç d’infart.

Dibuixos senzills, però increïblement expressius que ens fan veure com creixen els personatges. Veiem com es transformen de nens en adults, i d’adults en vells. I també,  com són de diferents segons es trobin davant una mirada realista o una d’idealitzada.

Dibuixos exquisits i àgils que ballen amb els diàlegs i els silencis, amb moviments sinuosos que ens expliquen, pàgina a pàgina la dansa d’una vida.

Polina ha estat el còmic guanyador del premi “Prix des Libraires 2011”