Sembla que la consciència sobre les qüestions relatives a la discriminació contra la dona han guanyat impuls a les nostres societats: reivindicacions salarials, de conciliació de vida familiar i laboral, de major equitat a la vida social i privada, protestes per la poca presència de les dones a diversos àmbits de la vida pública…

Aquests fenòmens són una bona notícia, però com se sol dir en aquests casos encara queda molta feina per fer. Bona part d’aquesta tasca pendent implica combatre determinades concepcions i prejudicis que formen part del nostre dia a dia i que funcionen de manera inconscient.
 

 
Un estudi d’aquest 2016, ressenyat breument en el seu dia per Joanna Klein al New York Times i de manera més extensa per Alasdair Wilkins en Vocativ, mostra un d’aquests prejudicis latents pel que fa a la nostra valoració del geni creatiu.

Kristen Elmore, de la Cornell University, i el seu equip van mostrar a 700 adults, homes i dones, diferents inventors o investigadors, també d’ambdós sexes, les idees dels quals van ser descrites pels investigadors o bé com a un producte d’una inspiració sobtada, o com a un producte d’una maduració en el temps. A continuació es demanava als subjectes que valoressin les troballes.

Elmore i els seus col·legues van concloure que els subjectes tendien a valorar les troballes producte d’una inspiració, com a més excepcionals que aquelles fruit d’una maduració en el temps, però no en el cas de les dones inventores: en aquest cas, es valoraven com a més excepcionals les idees producte d’una maduració.

Els resultats, per tant, donen a entendre que hi ha un prejudici, un estereotip de gènere, pel qual s’associa el ser brillant i inspirat amb els homes, però no tant amb les dones. Com escriu Klein:
 

Qualsevol que hagi treballat en la ciència sap que les grans idees impliquen un esforç enorme. Però persisteix el mite que l’habilitat procedeix de quelcom innat, i que les idees del veritable geni arriben en “moments eureka”. Aquest estudi suggereix que beneficia als homes treure importància a l’esforç que dediquen a les seves idees. Al contrari, beneficia a les dones demostrar quanta feina els hi van dedicar.

 
Pots llegir les ressenyes originals (en anglès) de Joanna Klein al New York Times o de Alasdair Wilkins a Vocativ per a un comentari més complet dels resultats de l’estudi.

El cert és que podríem discutir o matisar l’afirmació de Klein que l’habilitat innata no té tant a veure amb la producció de grans idees com la perseverança. Tot i això, els resultats de l’equip de Kristen Elmore són significatius perquè mostren l’estranya diferència de valor que es pot atribuir a un resultat científic segons el gènere de la persona que el produeixi.

En aquest sentit, és rellevant mencionar un estudi ressenyat per Nature que sembla haver-hi mostrat que els articles científics d’astronomia que tenen com a autor principal a una dona reben fins a un 10% menys de citacions en altres treballs que aquells que tenen com a autor principal a un home.

Per a arribar a aquesta conclusió, els investigadors van fer servir un algoritme per a analitzar 200.000 articles de 5 revistes d’entre els anys 1950 a 2015. Com comenten a Nature, tot i que aquesta disparitat de gènere s’havia trobat en altres treballs, aquest estudi és el primer a mostrar que la diferència no té a veure amb aspectes concrets de l’article, sinó amb el gènere dels autors.

Així mateix, també expliquen a Nature que el biaix de les citacions no és una qüestió menor, atès que el nombre de citacions que rep un investigador sol considerar-se com a un senyal de la qualitat de la seva feina, cosa que pot tenir repercussions en l’accés a beques d’investigació o a treballs d’alt nivell i ben remunerats.

Com deia al començament de l’entrada, queda molt per a fer en la lluita per la igualtat. Els dos articles aquí recollits són només una mostra de la feina pendent en àrees més subtils i menys mediàtiques, però no per això menys importants.

Pel que fa a la ciència, potser una bona manera per on començar a esmerçar els desequilibris de gènere podria ser dedicar temps a conèixer les històries de dones formidables que han fet importants contribucions als seus camps d’estudi, i al coneixement en general. Per això proposo tres obres que podeu trobar al catàleg de Biblioteques de Barcelona (en trobareu d’altres sota els temes Científiques – Biografies i Dones en la ciència):
 

Els dos llibres de Riera i Tuèbols formen una mena d’unitat: D’Alexandria a l’era nuclear se centra en dones matemàtiques o físiques: Hipàtia, Sofia Kovalèvskaia, Irène Curie, Emmy Noether i Lise Meitner; a la segona, com bé diu el títol, les protagonistes són del món de la biologia i la medicina: Florence Nightingale, Rachel Carson, Rosalind Franklin, Rita Levi-Montalcini i Barbara McClintock. Per a Riera i Tuèbols hi va haver una raó poderosa per a dedicar un llibre a aquestes darreres cinc dones:
 

Les deu dècades del segle vint han estat suficients – i alhora s’han fet eternes – per passar d’un començament en què les dones tenien barrat el camí de la formació universitària fins a la possibilitat d’obtenir un títol que arribava només després d’una carrera d’obstacles. En aquest context es troben les cinc dones científiques escollides, les biografies de les quals demostren a bastament el que van sofrir i com hagueren de lluitar per vèncer prejudicis no tan sols existents sinó fermament arrelats en la societat. (p. 10)

 
Una reflexió que de ben segur és aplicable a la immensa majoria de dones que han treballat en i per la ciència en aquests darrers cent anys.
 
Si voleu més informació també podeu consultar el Fons especial dona de la Biblioteca Francesca Bonnemaison