Raimon, el compromís amb les emocions

Raimon. Les paraules del meu cant. Barcelona: Empúries, 1993

A Vicent Orquín, ànima de la biblioteca municipal de Xàtiva, pel mestratge, per la generositat i per l’estima a aquesta professió nostra.

Fa disset anys vaig descobrir que Raimon és, sobretot, un poeta. No un cantant que musica poetes, ni allò que diuen un cantautor, sinó un poeta que, per nàixer en terra de músics, era capaç de posar en solfa els seus versos amb un domini de l’ofici propi d’un trobador medieval. I no és que fins a aquell moment no en sapiguera res d’ell ni de la seua obra, que una servidora és de Xàtiva i descendent del carrer Blanc. És que ho vaig descobrir parlant amb ell, un migdia de gener del 1995, mentre li feia una entrevista telefònica per a un setmanari comarcal amb motiu de la presentació a València de la seva primera Integral. Ja em direu què és, si no és un poeta, aquell que dispara sense pietat a l’orella d’una estudiant sobrepassada per la circumstància la frase “Del paisatge m’emociona la seua indiferència”.

Abans d’aquesta revelació, i de repassar-me una i mil voltes les cent vint-i-una cançons d’aquella Integral, el meu coneixement de Raimon es limitava a les cançons de lluita (Al vent, Diguem no i totes aquelles que encara clouen, a petició del públic, els seus recitals) i al descobriment, a través de la seua obra, de dos grans noms de les nostres lletres: Ausiàs March i Salvador Espriu. Perquè jo, com tants alumnes de batxillerat dels anys vuitanta i noranta, vaig escoltar els clàssics de la poesia abans de llegir-los: Amancio Prada posava veu a San Juan de la Cruz, l’Ovidi deia els versos d’Estellés i de Salvat-Papaseït, Paco Ibáñez cantava tot el temari de poesia castellana del segle XX i Raimon ens feia entendre els complicats endecasíl·labs d’Ausiàs March i d’altres poetes del segle XV amb més eficàcia que trenta pàgines del Riquer i Molas.

I ací és on trobem, al meu entendre, el Raimon més interessant, el poeta que escriu les seues millors lletres després de musicar a March i a Espriu. Al magnífic llibre Raimon. La construcció d’un cant d’Antoni Batista, l’autor ens demostra com la producció de Raimon no és la mateixa després de treballar els  versos de March o les Cançons de la Roda del Temps d’Espriu: les estructures i la mètrica dels poemes de Raimon, d’aleshores ençà,  “espriuegen” i “ausiasmarquegen”. Un exemple, la bellíssima Com un puny.

Però no és només una qüestió formal. Raimon se sent més a gust en el concepte que en la narració, i els seus temes són també els dels seus alter ego March i Espriu. Dos motius principals travessen els cinquanta anys de producció raimoniana: el pas del temps i el paisatge com a canal de transmissió d’emocions i sentiments. Del primer, del temps i de l’especial sensibilitat de Raimon per retrobar moments passats o per aturar-se en la contemplació d’instants mínims (la trajectòria d’un núvol, el pas de les hores i els colors sobre l’aigua del mar…), en trobareu un bon grapat d’exemples al seu últim disc, Rellotge d’emocions, però també a les primeres cançons (l’existencial Disset anys, del 1963). El paisatge viscut i les veus que l’habiten són per a Raimon la seva veritable pàtria; no puc evitar copiar-vos unes línies d’un dietari que va editar amb quaranta anys i que, també com a xativina resident a Barcelona, subscric lletra a lletra:

“Escenari de les meves més íntimes vivències, records de tot el ventall del meu viure, de la llum que he estimat, dels colors dels meus somnis, espai del meu aprenentatge del món. Quin desig immens de romandre parat en el temps, en aquell espai i entre la gent de la qual he nascut i que estimo, ara des de la gran ciutat que és Barcelona! (…) Jo no tinc idea de pàtria; sí, en canvi, sentiment de pertànyer a un grup humà concret. I aquest sentiment es renova des del llenguatge, des de la música del parlar quotidià de la gent que s’ha quedat on jo vaig nàixer. La llengua és el meu possible patriotisme.”

Demà 19 d’abril  Raimon ens farà el pregó de la lectura que les Biblioteques de Barcelona vos regalem cada any per Sant Jordi. Ell ens parlarà de les seues lectures, com al bon lector que és i que es va començar a  formar a la biblioteca de Xàtiva, amb 14 anys. Nosaltres ara, demà i sempre, el millor que podem fer és gaudir de la seua veu i, sobretot, de la seua poesia.