Per on començar no és una pregunta qualsevol, és una pregunta molt interessant que es mereix una resposta a l’alçada.
Per què dic que és important? Imaginem algú que escolta meravelles d’un grup musical anomenat Guns n’Roses, i que com que no sap per on començar va al que té més a mà i n’escolta el Chinese Democracy (un disc indescriptiblement dolent, no hi ha paraules en català, castellà o la llengua de Mordor que en puguin fer justícia) i es queda horroritzat i decidit a apartar-se de qualsevol disc de la banda. És una reacció normal, si algú li hagués pogut dir per on començar l’hauria enviat a escoltar Appetite For Destruction i els dos Use Your Illusion, els Use… són dos discs excel·lents però l’Appetite… és de matrícula d’honor magna cum laude, cua i dues orelles i volta d’honor al camp. Per això és important saber per on començar, per no perdre’ns grans coses per començar on no toca.
Hi ha uns quants autors dels quals m’he llegit pràcticament tot, i han escrit força (o s’ha publicat força), així que oferiré uns petits consells sobre per on començar amb: Auster, Bolaño, Borges, Bukowski, Cortázar, Kerouac, Monzó, Pàmies, Pedrolo i Welsh… déu n’hi do quina llisteta! Uns autors impressionants però que no han d’intimidar. Un llibre de cadascun per assegurar-vos de si aquell autor és o no és per vosaltres, per no equivocar-se, una entrada que és pur servei públic. Com que sóc d’idees fixes ja he parlat d’alguns d’aquests autors en altres entrades, així que per no repetir-me aquí us enllaço les meves entrades (i el llibre per començar amb cadascú) sobre Auster (El palau de la lluna), Bukowski (Cartero), Pedrolo (Acte de violència), Monzó (L’illa de Maians) i Welsh (Cola), m’acabo de treure de sobre la meitat de la feina en una línia i mitja, va bé, anem cap a la resta!
I un comentari més abans d’entrar en matèria, què tenen aquests autors en comú? No gaire la veritat, tenen en comú que me’ls he llegit molt, o sigui que aquesta selecció esbiaixada respon únicament a això, potser el correcte seria fer entrades amb cara i ulls per a cadascun però si això serveix per començar doncs estarà bé.
Roberto Bolaño. També en aquest blog se’n va parlar extensament, la meva aposta en aquest cas és Los detectives salvajes, trobo que 2666 és millor però potser és un llibre excessiu, tot i la seva extensió Los detectives salvajes és un llibre ràpid i boig que passa d’allò més bé, des del DF dels setanta a pràcticament qualsevol lloc del món en qualsevol moment del temps entre els 70 i els 90, una bogeria fantàstica que no es pot resumir, cal anar-hi i deixar-vos seduir, no us en penedireu.
Jorge Luis Borges. És un dels més grans, però no és excessivament prolífic i les obres completes només omplen 4 volums (4 volums excel·lents, que consti) que es poden llegir amb certa facilitat i on trobem poesia i molt assaig de tema literari, i alguns contes i narrativa. Per mi els seus contes són, clarament, el millor. Aquí toca una recomanació doble, tant El Aleph com Ficciones. Reculls de contes que no admeten rèplica i que fins i tot fa cosa comentar-los de tan bons com són. Si no us acaben de convèncer, podeu deixar d’intentar-ho amb Borges, per mi aquests dos són els seus millors llibres.
Julio Cortázar. El genial escriptor argentí (nascut a Brussel·les i establert a París) és sinònim de joc en el seu millor sentit: juga amb els seus llibres i ens fa jugar amb ell. Té una obra força extensa, sobretot va excel·lir en els contes però també té més d’una novel·la destacable com la conegudíssima Rayuela. No diré que no us la llegiu però ja he dit que el capítol on va assolir l’excel·lència eren els contes, i hi ha molts reculls de contes bons, costa triar però posats a fer-ho i a deixar-me molts de bons fora la meva aposta també seria doble Octaedro que podeu trobar en el segon volum del seus Cuentos completos, o Todos los fuegos el fuego (aquest al primer volum dels Cuentos completos). Si aquests dos llibres no us remouen alguna cosa… bé, la idea d’aquesta entrada no és insultar i per tant no ho faré.
Jack Kerouac. En aquest cas no hi ha discussió: A la carretera és amb diferència el seu millor llibre i a partir d’allà ja va ser tot baixada. Hi ha opinions diverses sobre la resta dels seus llibres però la unanimitat sobre A la carretera és absoluta. Els anys 50, els beatniks, el jazz bebop, les drogues, les ganes de viure i de menjar-se el món, el sexe i la carretera i els cotxes…i els Estats Units de costa a costa, amb alguna passada per Mèxic també, amb els seus companys de generació. Per aquestes pàgines podem trobar a William S. Burroughs (Old Bull Lee), Allen Ginsberg (Carlo Marx) i sobretot qui va encarnar com ningú l’esperit beatnik Neal Cassady (Dean Moriarty).
Sergi Pàmies. Hi ha dos Sergi Pàmies, el primer tenia un estil molt semblant a en Quim Monzó i, tot i un parell de novel·les, era en els contes on es descobria com un autor de pes. Amb el temps s’ha anat allunyant d’aquests inicis i cada cop parts de la seva biografia van agafant més i més pes i està bastint una obra sorprenent i terriblement interessant. Ja que el considero un autor dual recomanaré dos llibres, com a culminació de la seva primera etapa La gran novel·la sobre Barcelona, i ja com a millor element d’aquesta nova etapa potser el millor sigui el darrer llibre L’art de portar gavardina. En cadascuna de les etapes Pàmies inicia un camí ascendent on cada llibre supera l’anterior. Amb aquests dos llibres teniu possiblement el millor de Sergi Pàmies i una excel·lent mostra de què podeu trobar en els seus llibres.
I amb això estaria, cinc recomanacions exprés d’autors de pes, uns petits tasts cap a autors que poden intimidar o fer enrere si no encertem amb el llibre. Si amb aquests llibres, aquests autors no us agraden, us en podeu allunyar sense remordiments, però jo espero que us agradi, i si potser no tota l’obra almenys que la meva selecció us faci el pes.
4 Comments
Ja hi tornem a ser! Ha estat un estiu demoltes lectures, però en vull destacar una que m’ha sorprès gratament, pel seu autor i pel seu contingut: La filla del capità Groc, del Víctor Amela.No coneixia l’autor com a escriptor i he de dir que m’ha deixat molt sorprès. I la segona part, el contingut històric que presenta i com el presenta m’ha agradat moltíssim. A qui li agradi la novel·la històrica, la hi recomano.
Voldria matisar el meu comentar anterior, sobretot cel que respecta a l’autor. Confesso que el vaig triar amb un cert prejudici, ja que la imatge pública que en tenia no és que fos massa favorable (parlo, especialmen, de la seva vessant de tertulià televisiu). En canvi, he de dir que m’ha agradat i sorprès moltissim la seva manera d’escriure i de plantejar les trames novel·lades: un llenguatge viu i ric, ple devariants dialectals pròpies de la zona, que demostra conéixer molt bé, amb descripcions i localitzacions geogràfiques molt reals i detallades.
Trenco, doncs, una lança a favor de l’escriptor Víctor Amela
De Cortázar també recomanaria començar per qualsevol dels dos llibres de contes inclosos a Ceremonias (Final de juego i Las armas secretas) o pel famós i entranyable Historias de cronopios y famas. Pel que fa a Bolaño, si el volum de Los detectives salvajes dissuadeix algú, que ho provi amb algun llibre més breu però excel·lent com Estrella distante o Nocturno de Chile. No sé si discrepareu…
Discrepo una mica, els llibres breus de Bolaño poden ser més enrevessats de llegir mentre que amb “Los detectives salvajes” tot és gaudir amb una narració desbocada, més fàcil per introduir-se en un autor. De Cortázar tot seria molt recomanable, allà la recomanació és més una qüestió de gustos.