Badham, John. Fiebre del sábado noche. Paramount, cop. 2007

Tony Manero treballa de dilluns a divendres en una botiga de pintures. Quan arriba dissabte es maqueja com només sap fer-ho un travolta i es dirigeix cap al club Odissey 2001. Aleshores és quan brilla de veritat. La resta, mer trànsit. La discoteca és el seu paradís. El lloc on els seus orígens italians no representen cap impediment per convertir-se en el rei de la pista. Tony Manero anhela ballar, per sobre de tot, en contra del que sigui. A ell, ni el sexe ni les drogues no el motiven. Ni formar una família. Ni conèixer món. És la màgia de la pista el que el fa vibrar, allò que esborra tots els límits, el que el fa oblidar que el seu pare és a l’atur i que la vida d’entre setmana no té molta gràcia.

Saturday Night fever no és només una pel·lícula. Es va estrenar el 1977 i ben aviat es va convertir en un mite de la música disco i de la cultura pop. Tots els ingredients que la componen han aconseguit traspassar–la i adquirir vida pròpia. El títol, sense anar més lluny, Fiebre del Sábado Noche, va servir, durant molt de temps, d’expressió per referir-se a les ànsies jovenívoles de disbauxa de cap de setmana. L’estètica del film és una icona dels atributs pop de finals dels 70: cadenes d’or, camises de poliester, referències als i a les starlets americanes del moment com Farrah Fawcett, Al Pacino, Bruce Lee, Rocky o Starsky i Hutch,la mítica bola brillant de les discoteques o el terra-damer que s’il·lumina de forma intermitent són alguns dels referents impagables que aquesta pel·lícula ens ha deixat.

Per no parlar de la fantàstica banda sonora dels Bee Gees, amb bombes com Stayin’ Alive, Night Fever o More Than A Woman. I també Disco Inferno de The Trammps o Dr. Disco de Rick Dees and His Cast of Idiots, entre un grapat de temes que han ballat fins a l’extenuació infinitat de noctàmbules del planeta. I tampoc podem oblidar el posat del Travolta: cames obertes, la dreta doblegada endavant, braç dret que assenyala la bola i maluc esquerre que apunta la pista de ball. Una positura que encara avui nenes i nens reprodueixen, potser sense haver vist la peli, per imitar allò que els grans deuen fer de nit, a les fosques, en llocs estranys però divertits que ells encara no coneixen.