Ennis, Garth. The Boys.
Barcelona : Norma, 2006

Els còmics de súper-herois sempre intenten retratar el nostre món com si la gent amb súper-poders fos d’allò més normal, no normal, millor. La gent amb poders sol fer el bé contra els dolents, de vegades aquests dolents també tenen poders, per animar una mica la festa. Però, i si enlloc de pensar (una mica ingenuament) que els súpers serien bons, i si fossin com tothom? O, seguint amb el raonament, i si fossin pitjors?

Aquest tema està força explotat. Després de practicar amb un Daredevil fosc i fregant el límit de la bogeria, Frank Miller va fer a Dark Knight Returns un dels retrats de Batman més terrorífics que es recorden. Des d’aleshores, com si s’hagués obert la veda, altres autors han gaudit fent-ho passar malament als seus personatges o mostrant-nos-en la pitjor part. Com a exemple: J.M. DeMatteis va atrevir-se a matar Spiderman i va fer que el seu assassí (Kraven) ocupés el seu lloc. I a partir dels 90 van sorgir súper-herois més foscos o que directament havien estat súper-dolents reconvertits (el cas més notori va ser Veneno, d’assassí pirat de les pàgines també d’Spiderman a pirat amb un punt heroic).

Però això no va d’això, no va de matar súper-herois ni de mostrar el pitjor d’alguns d’ells, ni d’agafar a dolents i convertir-los en protagonistes. Això és una salvatjada molt més gran. Tenim un món ple de súpers, per a qui la resta d’humans són poc més que púrria, i es comporten en conseqüència. Així que tenim súper-grups amb assessors d’imatge, empreses de còmics que exploten les seves aventures (o les generen?) i que de cara a la galeria lluiten per la llei i l’ordre… Però en realitat ens trobem davant d’una legió de súper-herois, tots ells generats per un additiu, el compost V, que permet fabricar súpers en sèrie, i que són: superbs, egocèntrics, egoistes i que en el millor dels casos toleren els simples humans, en el pitjor són cruels, sàdics, assassins i violadors, no necessàriament en aquest ordre.

I com ho fem per tenir controlats a aquests peces? O com es preguntaven les pintades del còmic Watchmen who watches the watchmen? (qui vigila els vigilants?) Ells, The Boys, un grup dedicat a vigilar els súpers, equipats (també ells) amb tot el compost V que faci falta i amb els mateixos escrúpols que els individus a qui han de controlar. I amb això tenim el còmic.

El principi del primer còmic sembla una novel·la romàntica de noi coneix noia, fins que un súper-heroi a súper-velocitat atropella i polvoritza la noia. El noi es queda desfet amb les seves mans aferrant les d’ella (la resta del cos ha deixat d’existir) fins que li posen un calmant i li poden arrencar les mans per ficar-les a la bossa negra. Amb aquest historial Huhguie (que així es diu) és fàcilment reclutat pel líder de The Boys, Carnicero i… bé, si voleu saber més convindria que llegíssiu el còmic, no és qüestió d’anar deixant espòilers sense parar.

Qui hi ha al darrera d’això? El dibuixant Darick Robertson és un veterà, forjat en series heroiques de DC i de Marvel, el seu dibuix encaixa perfectament amb l’ambient fosc, tètric i brut que es vol representar. També van ser seus els dibuixos de la delirant Transmetropolitan, amb guions de Warren Ellis. I els guions són de Garth Ennis, autor de còmics, però sobretot responsable de Predicador, una de les sèries més trencadores, polèmiques i irreverents del còmic americà, es podria pensar que després de Predicador Ennis es calmaria. Error. De fet The Boys era tan passada de voltes que Wildstorm en va “prescindir” per la seva descarnada crítica dels superherois (Wildstorm és propietat de DC, propietària de Batman i Superman, icones superheroiques on les hi hagi) i finalment van acabar publicant-la (però mantenint-ne els drets de propietat intel·lectual) a Dynamite, on segueixen.

No és una sèrie per tots els públics, es podria dir que és com el menjar molt molt picant, és necessari que ens agradi però també ho és tenir un estómac preparat. És un còmic amb el que no hi ha termes mitjos, o l’odiem o ens trencarem de riure.