Toni Viñals és usuari de la biblioteca Esquerra de l’Eixample – Agustí Centelles quan el temps entre obra i obra li permet.

Amb dues obres en cartell, en Toni és el protagonista del musical Scaramouche produïda per Dagoll Dagom i de Renard o el llibre de les bèsties dirigida per Marc Rosich i estrenada aquest 2016, l’any del 700 centenari de la mort de l’autor, Ramon Llull.

Scaramouche s’ha inspirat en el llibre del mateix títol de l’escriptor Rafael Sabatini (1875-1950), publicat el 1921 i que va portar al cinema George Sidney (1916 – 2002) el 1952.

El director de Scaramouche, Joan Lluís Bozzo, ha reescrit l’obra de dalt a baix, incorporant tres elements essencials: la Revolució Francesa, el teatre de la Commedia dell’Arte i les aventures i lluites amb espases que fan l’espectacle atractiu i original.
 

 
Ramon Llull, fill de Mallorca nascut el 1232, deixa als trenta anys la vida laica a la cort del futur rei Jaume II i es consagra a servir Déu. Inicia una intensa formació filosòfica, teològica i científica que inclou l’àrab i diversos aspectes de la cultura islàmica. La seva curiositat i devoció el porta a escriure una extensa obra al llarg de la seva vida que el convertirà en un dels escriptors i pensadors més destacats de l’Edat Mitjana.

LLull té contactes amb el rei francès Felip IV el Bell, aliat de Jaume II, i el 1287 escriu Llibre de meravelles. L’obra inclou el Llibre de les bèsties, destinat al rei francès.

700 anys després de la mort del beat Llull, el Teatre Lliure premia el projecte d’en Marc Rosich i Clara Peya i porta a la cartellera l’adaptació al públic infantil d’aquesta faula en forma de musical.
 

 
En Toni va començar representant el 2001 en Filocom a l’obra La bella Helena, una opereta de Jacques Offenbach (1819-1881) adaptada també per Bozzo.

Ha participat en els musicals: Mikado, una altra opereta còmica en dos actes amb llibret de W. S. Gilbert i música de A. Sullivan, adaptada per Dagoll Dagom i estrenada al teatre Serantes Kultur Aretoa el 2005; el Porter Paradís, dirigida per Eles Alavedra, que es basa en la biografia del músic americà Cole Porter (1891-1964);  Sherlock Holmes i el Club dels pèl-rojos, dirigida per Teresa Devant el 2007, o Spamalot, dirigida per El Tricicle i basada en la pel·lícula Los caballeros de la mesa cuadrada del grup britànic Monty Python.
 

 
Aprofitant les visites a la biblioteca d’en Toni, li hem fet unes preguntes:
 

Com vas començar a fer teatre?

Vaig començar a fer teatre als 15 anys en uns Camps de Treball que organitzava la Generalitat. Ens vam passar l’estiu vivint literalment dins d’un teatre (les lliteres estaven a la platea i dinàvem al hall…). Va ser una experiència tan plena i feliç que l’any següent uns quants ens vam apuntar a classes els dissabtes al matí i més tard a l’Institut del Teatre.
 

Vas arribar al teatre a partir de la música o va ser al revés?

Sempre m’havia agradat molt cantar i ballar, però no vagi començar a prendre’n classes fins que vaig entrar a l’Institut del Teatre per formar-me com a actor. Per sort els primers anys de la carrera són molt eclèctics i pots tastar moltes disciplines diferents. El fet de tenir pianos a les aules i conviure diàriament amb la música en directe em va fascinar.
 

Quins són els teus referents al teatre?

Abans de ser actor professional vaig ser espectador professional i ho anava a veure tot. Des del teatre més purament comercial, fins a les propostes més underground. Recordo haver tingut com a referent l’espectacle Aiguardent de la Marta Carrasco, el Cyrano de Bergerac del Flotats, les primeres obres de l’argentí Javier Daulte, el Titus Andronic del Rigola… Ara em perdo moltes coses de la cartellera, però segueixo sent igual d’eclèctic en els gustos; per mi és igual de referent la Clara Segura com en Joan Català amb els seus espectacles de circ al carrer.
 

Els teus actors preferits?

Em poses en un compromís, que són els meus companys de feina! Sí que et puc dir que darrerament estic aprenent molt de treballar amb l’Ivan Labanda a l’Scaramouche, i la Laura Aubert al Renard. Tots dos tenen maneres de fer teatre diferents de la meva que em fascinen, i espero que de compartir assajos i escenari amb ells se m’enganxi alguna cosa.
 

Amb quin tipus de teatre et sents més còmode?

Em sento més còmode amb el teatre musical, i amb la comèdia. I també amb el teatre de creació, fet a foc lent en companyia d’amics.
 

Amb quin tipus de personatge et sents més còmode?

Jo no faig teatre per estar còmode. Si estàs molt còmode, no et mous d’allà on estàs i el què m’atrapa del teatre és tot el contrari. És cert que els personatges còmics són més agraïts d’interpretar i més lleugers de carregar durant una temporada, però els personatges dramàtics, o fins i tot tràgics, et poden fer créixer especialment.
 

T’agrada llegir? Quin tipus de literatura prefereixes?

M’agrada molt llegir, des de ben petit. Llegeixo molt depresa i devoro els llibres quan m’atrapen. M’agraden molt les novel·les i les biografies. Aquesta setmana he anat a una xerrada de l’Alessandro Baricco a la biblioteca Jaume Fuster perquè és un autor que m’agrada molt com escriu i els universos que crea. També llegeixo assaig, sobretot de temes de teatre. Quan llegeixo sempre hi ha una part de mi pensant si aquell text seria un bon material per fer-ne un espectacle de teatre…
 

Hi ha alguna obra de teatre que t’hagi marcat?

Ufffff… totes les que he fet. I un bon grapat de les que he vist! Però per triar-ne una et diré que hi ha una escena al Ricard III que suposa un abans i un després a la meva vida. Per això us recomano que no us la perdeu quan el LLuís Homar la interpreti aquesta temporada al Teatre Nacional dirigit pel Xavier Albertí.
 

Tens un dramaturg predilecte?

Tinc debilitat per Stephen Sondheim.
 

I un personatge?

Ara toca gaudir de l’Scaramouche.
 

El teu musical preferit?

Sunday in the Park with George.

https://youtu.be/fUdfHcfjsPM
 

Utilitzes els llibres de la biblioteca per treballar els personatges?

Si, i tant! En el cas de l’Scaramouche la biblioteca m’ha servit per documentar-me sobre l’època de la Revolució Francesa, i també per veure un munt de pel·lícules de capa i espasa que en Joan Lluís Bozzo tenia de referència. I en altres espectacles de creació la biblioteca m’ha servit tant per anar-hi a buscar coses concretes, com per navegar entre els passadissos, perdre’m i trobar coses que desconeixia.
 

Què esperes d’una biblioteca pública?

Una biblioteca pública prop de casa és un servei imprescindible. M’he mudat de pis un fotimer de vegades i sempre he buscat la biblioteca més propera a casa per tenir-la de referència. I sempre he trobat una esperant-me amb les portes obertes! Les faig servir per feina, per oci, per estudiar, per passar una estona morta entre encàrrecs i reunions, per sadollar la set insaciable de contes de les meves filles… He participat puntualment en alguna de les activitats, concerts i xerrades, però celebro que se’n facin moltes. En alguna ocasió he pensat que si mai em jubilo, em podreu trobar una estona cada dia a la biblioteca.
 

Ens pots recomanar un llibre?

Un año en la vida de William Shakespeare de James Shapiro, ed. Siruela. No sé si hi és en català…

 
Creus que està en un bon moment el teatre a Catalunya?

A la cartellera trobareu magnífics espectacles i no us els acabareu pas tots encara que aneu al teatre cada dia, però…, que el teatre està en crisi és un tòpic que no deixa de ser cert. El que és més cert ara que fa uns anys, és que els professionals del teatre estem patint molt durament la crisi, i així com d’altres sectors sembla que remunten, el nostre deixa molts cadàvers pel camí que ja no revifaran. Seria fàcil dir que el talent sí que hi és i sempre se’n surt, però no és tan senzill. Quan els criteris econòmics s’imposen per sobre dels artístics hi ha molt teatre que ja no es pot fer i això és un desastre a molts nivells. Com diu la dita: el teatre té una mala salut de ferro!