Yumemakura, Baku / Taniguchi, Jiro. La cumbre de los dioses. Rasquera: Ponent Mon, 2007.
Vaig agafar aquest manga perquè sóc seguidora de les obres de Jiro Taniguchi. El almanaque de mi padre o Barri llunyà em van despertar l’interès cap al còmic japonés. En aquella època llegia molts llibres de Murakami i vaig descobrir que les situacions que m’havia descrit l’escriptor es complementaven molt bé amb el món que retratava Taniguchi en els seus dibuixos i això em va animar a endinsar-me pels seus còmics.
En aquesta ocasió Jiro Taniguchi ha fet la versió manga en cinc volums d’una novel·la de Baku Yumemakura (que també és l’encarregat del guió d’aquest manga).En poques paraules es podria resumir com la lluita d’un alpinista Joji Habu per aconseguir el seu objectiu: ascendir a l’Everest a l’hivern, en solitari i sense oxigen per la cara sud-oest. Paral·lelament a aquesta història també se’ns explica el que va passar en la primera expedició britànica l’any 1921 de Mallory i Irvine: van desaparèixer sense saber si van coronar o no l’Everest. Cinquanta anys després Joji Habui troba la càmera que portaven i això pot fer desvetllar el misteri.
Però en definitiva, a més de donar a conèixer la història de l’alpinisme a l’Everest, també és una reflexió sobre per què els homes pugen muntanyes i quin és el poder que emanen aquestes per fer que una vegada i una altre vulguin tornar-hi superant cada vegada fites més difícils. És una història emotiva i profunda que parla de la lluita de l’esser humà per aconseguir els seus somnis i de l’afany d’auto superació constant per demostrar-se que està viu.
I tot això ho transmet d’una manera intensa el dibuix de Taniguchi. A través de les seves planes et transporta a l’Everest i et fa experimentar les condicions extremes a les que es sotmeten els escaladors: sents el vent gèlid, el vertigen de les parets escarpades, el cansament i la falta d’oxigen. I tot això sense tecnologia, ni 3D, només amb el traç i en blanc i negre.
Per mi resumeix molt bé l’essència del llibre una frase que figura a la contraportada del darrer volum, escrita per Odell, l’alpinista que va veure per darrera vegada Mallory i Irvine: “Tinc la impressió que les figures d’aquells dos homes no són sinó el reflex de nosaltres mateixos. I la mort, inexorablement, es creua en els nostres camins. Ara sento que l’important és què està fent un quan la mort el sorprèn”.
Si t’ha agradat aquest llibre també et recomano la novel·la:
La febre del cim, Jon Krakauer
Ascensió a l’Everest per l’expedició de Mallory i Irvine:
13 Comments
L’Almanaque de mi padre i Barrio lejano crec van ser dels primers còmics manga que vaig llegir…i em van fascinar. Són com una poesia. M’encanten el silencis que s’hi deixen llegir.
Gràcies per la recomanació, aquest em faltava!
Molt encertat el comentari, precisament em vaig oblidar de fer aquest
incís del silenci. Fa dies que l’he llegit i encara conservol imatges
que no em puc treure del cap.
El almanaque de mi padre obra mestra!!!!
M’encanta Taniguchi. Barrio Lejano és una joia. Aquest no el coneixia
Fa dies que l’he llegit i encara tinc algunes imatges gravades al cap!
Endavant doncs. Només has de tenir una mica de paciència
ja que són 5 volums i no te’ls pots llegir de cop. Proposo que els
assaboreixis…
Jo he llegit la “Febre del Cim”, i em va impactar molt. Per els comentaris que fa la Mireia, em venen molts ganes de poder llegir aquest còmic.
ok, ja li diré a la Mireia, que em sembla que encara no se l’ha llegit però
no trigarà gaire…
Les referències a Murakami i a la “La febre del cim” fan gairebé obligatòria la lectura d’aquest manga, fins i tot per als poc “manguistes”. Sóc admirador incondicional de les pel·lícules de Miyazaki (si no recordo malament “Nausicaä de la vall del vent” està basada en un manga escrit per mateix director) i, pels comentaris de la Jane Peckar, no m’estranyaria gens que a partir d’ara ho sigui també de Taniguchi.
Gràcies per la recomanació i ja em diràs si t’ha agradat Taniguchi. L’etiqueta de manga fa que ens tirem enrere i no hauria de ser així.
Ja vaig pel tercer volum, i, tot i que l’escalada no és un dels meus temes, la veritat és que cada cop que acabo un volum no puc deixar d’anar a buscar l’altre. Gràcies per descobrir-me aquest maga!
m’encanta veure que hi ha blogs com aquest i amb tanta participació