Bukowski, Charles. Cartero
Barcelona : Anagrama, 2005

Charles Bukowski és una mena de clàssic maleït. Lectura obligada d’adolescents rebels que han volgut veure en el californià nascut a Alemanya (com els bascos, neixen on volen) un referent del realisme brut. Aparegut poc després dels darrers beatniks (amb qui sempre l’emparentaven, cosa que el mortificava) va ser una alenada de realisme, de tocar de peus a terra i de donar veu als perdedors, tot de manera aparentment planera.

Bukowski va tenir una infància poc feliç, amb un pare que el maltractava, una mare que no li feia costat i una pobresa que el va acompanyar quasi tota la seva vida. Les seves vàlvules d’escapament van ser dues: la literatura i la beguda, i amb això anava tirant evitant tornar-se boig i matar a tothom que el rodejava. Però la literatura no se li donava especialment bé i només aconseguia molt de tant en tant col·locar algun conte o poema, la idea de viure del que escrivia no és que la descartés és que no se la va arribar ni a plantejar.

Necessitava treballar per viure, i fonamentalment va dedicar-se a dues ocupacions: feines temporals de mala mort que agafava i deixava de vegades el mateix dia i treballar com a carter. Escriptor principalment autobiogràfic, el seu alter ego Henry Chinaski va tenir mil i una feines a Factotum i va treballar com a carter a la novel·la que ens ocupa Cartero.

Enlluernat pel que semblava una feina fàcil per la qual complia l’únic requisit “ser ciutadà americà” va apuntar-se a un procés de selecció amb un centenar més d’aspirants, va ser un dels pocs que no va abandonar i es va trobar treballant en el lloc més baix: carter suplent. Quan plovia els carters fixos es posaven tots malalts i eren els eventuals acabats d’arribar els que havien de fer la feina, en una megalòpolis de dimensions descomunals: Los Angeles.

Cartero és la primera novel·la que va escriure després de que el que seria el seu editor li garantís 100 dòlars al mes perquè deixés el servei postal i es dediqués únicament a escriure, no va trigar ni un mes en enllestir un recull d’anècdotes sobre la feina, sobre els engranatges de la burocràcia i sobre l’absurd i el sense sentit de les feines monòtones i repetitives. Sempre amb un sentit de l’humor ben àcid i una ironia omnipresent, i la beguda, i les apostes a l’hipòdrom i les seves relacions amb les dones, Bukowski en estat pur en una primera novel·la pràcticament rodona. I si aquesta us agrada podeu anar seguint la seva vida amb La senda del perdedor, Factotum, Mujeres i Hollywood, i els assajos Shakespeare nunca lo hizo o El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco.

Les adaptacions al cinema de l’obra de Bukowski han sigut sorprenentment poques i amb resultats sempre desiguals. Marco Ferreri va dirigir Ordinaria locura adaptant textos seus el 1981, amb la mateixa combinació de diferents textos Barbet Schroeder el 1987 va rodar Barfly, amb Mickey Rourke i  Faye Dunaway com a protagonistes, més recent és l’adaptació de Bent Hamer  de la novel·la Fáctotum en la pel·lícula del mateix títol amb Matt Dillon de protagonista.

I com a regal extra la pàgina sobre Charles Bukowski de l’escriptor Sergi Puertas.