Ara ja ningú té les mans tacades de sang, vull dir, ningú com Macbeth o la seva dona, que no poden rentar-se les taques de la sang de les seves víctimes. Ara, els que permeten que el Mediterrani sigui el mar de la mort o els que bombardegen la població civil d’Alep o els que ataquen indiscriminadament la població a Niça o qualsevol barbaritat d’aquestes, tornen a casa seva, premen l’ampolla de sabó i pràcticament sense esforç deixen les seves mans netes i polides fins a la següent. Cap problema, cap remordiment, cap consciència intranquil·la. Com potser diria Pérez Andujar al twitter, avui en dia tenir consciència és de pobres.
Aquesta és la primera reflexió després de veure l’òpera Macbeth, de Giusseppe Verdi, amb la qual s’inaugura la temporada del Liceu d’aquest any. Basada en la tragèdia de William Shakespeare, no cal dir que aquest tàndem no pot ser altra cosa que sinònim d’obra d’art. Una obra d’un jove Verdi que ja en la seva quarta òpera (1847) comença a utilitzar els textos shakespearians per als llibrets de les seves composicions. Molt més tard es van completar amb Otello (1887) i Falstaff (1893).
Ambició sense escrúpols, el terror com a pràctica política, la destrucció provocada pel seu poder tirànic i a la vegada la seva pròpia destrucció i la de la seva dona, les dues cares d’una mateixa ambició. Aquests són els trets fonamentals de la tragèdia del dramaturg anglès, que Verdi representa amb una volta més, amb un llibret basat sobretot en la concisió i la brevetat, que va fer corregir una vegada i una altra al seu llibretista Francesco Maria Piave. Però finalment el miracle s’aconsegueix en recrear l’essència dels versos de Shakespeare en el seu llenguatge: la música. Fins i tot, la recerca de la teatralitat de la seva composició el porta a demanar una brutta voce (veu lletja) per al personatge de Lady Macbeth. La llegenda diu que la mateixa Callas va rebutjar una gravació de Macbeth en adonar-se que la seva veu se sentia massa bonica.
A la biblioteca on el meu alter ego diu que treballa, tenim el teatrí El Galliner. Es pot trobar una exposició mentre s’està representant l’òpera al Liceu. No només audiovisuals, també novel·les històriques, teatre, biografies i fins i tot guies d’Escòcia per si voleu buscar el bosc de Birmang que, segons les prediccions de les bruixes, es mourà abans de la derrota de Macbeth.
I la següent: Mozart i la seva Le Nozze de Figaro…
