Miller, Henry
Tròpic de Càncer
Barcelona: Proa, 1997

Miller, Henry
Trópico de Cáncer
Barcelona: Edhasa, 2003

Llegir a Henry Miller pot costar, pot no agradar gaire, però és necessari. Perquè amb els seus llibres la literatura va obrir un nou camí, un camí que podríem anomenar realisme brut, que a tots ens recorda a Bukowski o John Fante o fins i tot Irvine Welsh, però que va començar amb aquest americà que va viure en la bohèmia de París. No el París d’ara, el dels anys 30 on van anar a parar quasi tota la intel·lectualitat, sobretot la nord-americana. Allà Miller intentava desesperadament ser un escriptor, a més a més en el seu camí però va encoratjar Anaïs Nin, amb qui mantenia una aventura (la pel·lícula Henry y June està basada en aquesta aventura i la vida de H. Miller a París).

I què és el llibre? Una mica crònica i una mica… potser ni tan sols Henry Miller ho sabia ben bé. En aquells anys explicar les peripècies sexuals no estava de moda, i Henry Miller s’entreté en el submón i en els prostíbuls de París, el lumpen, la realitat amagada. Amb això hi ha una anècdota: molts d’aquests prostíbuls es trobaven (i alguns encara es troben) als voltants de la plaça Pigalle, molts americans després de llegir a Miller en els seus viatges a París peregrinaven a aquesta plaça, rebatejada com “Pig Alley” (carreró porc).

El submón, un erotisme desinhibit, pur instint primari, i les paranoies de Henry Miller. Les seves narracions el portaven a jutjar el comportament humà i d’aquí s’embrancava en llarguíssimes disquisicions i evocacions d’imatges en un estil directament emparentat amb el surrealisme. De vegades costa veure d’on ve o a on pensa acabar, no importa, és el viatge el que compta!

Però un llibre tan explícit i tan trencador es va trobar amb molts problemes, es va publicar a París el 1934, però als Estats Units se’n va prohibir fins i tot la importació, va ser després de temps i lluita que el llibre es va poder publicar legalment el 1961 per Groove Press, va rebre més de 60 demandes en 21 estats per obscenitat i va ajudar a flexibilitzar les lleis en aquest aspecte. Si domineu una mica l’anglès, podeu consultar-ho tot en aquest enllaç. El puritanisme de la societat americana feia que no veiessin amb bons ulls qualsevol cosa: els còmics no podien sobrepassar uns estrictes límits en qualsevol tema polèmic, les pel·lícules podien caure en l’ostracisme per una qualificació per edats excessiva, els músics havien de vigilar amb les seves lletres, l’editor del llibre d’Allen Ginsberg Howl (Aullido) també va  passar pels tribunals, la pornografía no estava ni de lluny normalitzada o acceptada, i un llarg etcètera.

Tot i que a hores d’ara les coses que realment ens resulten escandaloses són cada cop menys, les ganes de Henry Miller d’anar a la contra queden clares des de pràcticament el principi del llibre:

“No tengo dinero ni recursos ni esperanzas. Soy el hombre más feliz del mundo. Hace un año, hace seis meses, pensaba que era un artista. Ya no lo pienso, lo soy. Todo lo que era literatura se ha desprendido de mí. Ya no hay más libros por escribir, gracias a Dios. Entonces, ¿esto? Esto no es un libro. Es un libelo, una calumnia, una difamación. No es un libro, en el sentido ordinario de la palabra. No, es un insulto prolongado, un escupitajo a la cara del arte, una patada en el culo a Dios, al hombre, al destino, al tiempo, al amor, a la belleza… a lo que os parezca. Voy a cantar para vosotros, desentonando un poco tal vez, pero voy a cantar. Cantaré mientras la diñáis,  bailaré sobre vuestro inmundo cadáver…”

Si aquest us agrada, hi ha un cert consens en que la “continuació” seria Tròpic de Capricorn, Trópico de Capricornio, i no, el meu ús de cometes no és casual, és causal.