Molts són els arquitectes que han deixat obres immortals per a la posteritat, però pocs han assolit l’estatus de superestrella de la cultura popular com Antoni Gaudí. El català és per a molts una figura imprescindible no sols en l’àmbit de l’arquitectura, sinó en el de l’art en general. Representat fins a la sacietat com a un geni visionari, les seves obres atreuen cada any a milers de persones d’arreu del món.
Els pensaments i les reflexions de Gaudí van ser recollits al llarg dels anys posteriors a la seva mort per deixebles, estudiosos i coneguts, tot i que no sempre amb la fiabilitat i el rigor que hagués estat desitjable. En part per a posar remei a aquesta situació, el 2002 (l’Any Internacional Gaudí) l’editorial el Acantilado va publicar l’obra editada per Laura Mercader Antoni Gaudí: escritos y documentos.
Gaudí, Antoni
Escritos y documentos
Barcelona: el Acantilado, 2002
Mercader va recopilar i ordenar tots els escrits autògrafs de l’arquitecte localitzats fins llavors, així com d’altres documents sense signar però atribuïts sens dubte a Gaudí, i encara un altre conjunt de documents no redactats per Gaudí però que inclouen la seva signatura (una “señal de conformidad y autoría”).
La distinció de Mercader entre escrits i documents està relacionada amb el contingut dels textos: reflexius i personals els primers, més burocràtics i de tràmit els segons. Ambdós grups estan anotats, amb referències i aclariments, unes adicions que foren benvingudes pels estudiosos de l’obra de Gaudí. Tot i això, l’obra de Mercader també va rebre alguna crítica, com la manca d’una necessària interpretació d’alguns textos importants que podrien haver contribuït a conèixer el funcionament de la ment creativa de Gaudí.
Entre aquests textos importants destaca la secció “Ornamentaión”, del bloc anomenat “Cuaderno de notes” i inclòs per Mercader a la secció Escritos. D’aquesta secció veurem alguns fragments interessants pel que fa a la visió que tenia Gaudí de la pèrdua d’ambició de l’arquitectura religiosa de la seva època. Tot i que com els textos no són interpretats per Mercader, les cites que us ofereixo són suficientment autoexplicatives.
Per a Gaudí el “carácter religioso” tenia l’objectiu més gran “desde el momento que su objetivo es un misterio, cualidad que se alcanza por una infinidad de medios” (p. 50). Però per a Gaudí l’arquitectura religiosa semblava travessar una mena de crisi, d’allunyament de la seva funció fonamental de revelar el misteri, supeditant aquesta funció transcendental a l’exposició de la forma:
[…] el carácter religioso anda indeciso, los objetos religiosos son esclavos de una idea profana: el arte. (p. 50)
Una esclavitud doblement greu, donat que per a Gaudí el fet religiós es trobava sotmès a un art d’èpoques passades, reconeixibles però amb les que era difícil que el poble connectés. O millor, unes èpoques amb les quals era possible connectar però només a través de la forma, no de l’essència del fet religiós:
Al hacer un templo no se exige de él que tenga aquellas cualidades propias de un Dios terrible que se sacrifica por la criatura, la mansión de la omnipotencia de millares de millones de sistemas solares, ni tampoco hacer el objetivo que vencer de una manera elevadísima, cual es el Sacrificio incruento, sino que se busca la imitación de formas de otras edades, que magníficas serían para aquella época, puesto que aún percibimos algo de aquel sagrado incienso. Pero aquel lenguaje no es el nuestro, y lo que vemos en la reproducción de aquellas formas es más el recuerdo de las formas plásticas, reminiscencias de aquellos hombres, que la idea que se cierne sobre ellas, revelándonos de una manera vaga la Divinidad. (p. 50 – 51)
Aquesta pèrdua de connexió amb el missatge, aquesta preocupació per la forma externa, una forma ja passada, provoca la imposició de l’art per l’art:
Es decir, que en la continuación de los estilos góticos adoramos más la Edad Media, con cualidades y defectos; sus formas plásticas nos traen a la memoria los hechos, los personajes, las tradiciones de aquellas gentes, pudiendo decir que más se tienen con esto ideas románticas que religiosas, produciendo una tutela la religión del arte de otros tiempos; no un arte que se identifique con la religión para expresarla, cual debiera ser, sino un arte que se impone como estilo. (p. 51)
I continua Gaudí amb la seva queixa:
De aquí que las concepciones modernas son lo que pudiéramos llamar puramente arquitecturales; ni a la pintura, ni a la escultura se les da plaza para poner en evidencia los misterios de la santa religión, ni ocupan, cual debieran, la representación de los mártires, como en el Renacimiento, en sus brillantes y sublimes pinturas; ni tampoco el símbolo, que anteriormente tanto privó, tiene la importancia debida, sino que toda se concede, parece ridículo, a la hoja de col, al acanto, a los calados, a las molduras, pero esto como formas puramente plásticas; ¿por ventura infunden religiosidad tales accesorios que como detalles, no están conformes con nuestro modo de ser?, ¿dónde están aquellos expresivos relieves que nos recuerdan, ya el martirio, ya el misterio, la caridad o la contemplación? Ahora sólo se ponen algunos santos, y aun a éstos para que den motivo a colocar una peana o un doselete afiligranado; es decir, buscar un pretexto para traer a colación una forma puramente plástica. (p. 51 – 52)
La protesta de Gaudí no sols té a veure amb la teoria estètica, per dir-ho així. També té un caràcter eminentment pràctic:
Además, los medios de ejecución han variado completamente; entonces toda la filigrana idealizada de aquellos templos se podía realizar por no tener exagerado coste, hoy la más pequeña escultura, el insignificante capitel que las sombras de la nave han de esconder, cuesta un sentido; por el subido precio de la mano de obra es imposible prodigar las molduras, los calados, etcétera, o la profusa escultura; y por eso vémosnos obligados a ser parcos y hasta miserables una vez adoptado el estilo; y necesariamente producimos edificios incompletos que nada dicen, porque los elementos de que disponemos son completamente distintos; ¿pueden, a pesar de todos los sacrificios, compararse nuestros edificios modernos con los de aquellos tiempos?, ¿resistirá la comparación el edificio del Sagrado Corazón de París con la catedral de la misma ciudad, y no quedará muy y mucho atrás solamente con el nombrar las de Reims, Colonia, Estrasburgo, Chartres?, ¿dónde están las cundiosas portadas, las siete torres, las inmensas bóvedas? (p. 52)
És difícil llegir aquestes paraules d’Antoni Gaudí i no veure el seu reflex a la majestuositat de la seva obra més famosa, la Sagrada Família.
L’edició de Laura Mercader dels escrits d’Antoni Gaudí, tot i la seva manca de contextualització i d’anàlisi, té l’indubtable valor d’haver produït una obra important, informada i amb abundants referències, de l’exigua producció escrita de Gaudí. A la introducció del seu llibre, Mercader dona una interpretació molt poètica d’aquesta aparent manca d’interès de Gaudí per deixar constància escrita dels seus pensaments:
El poeta Joan Maragall, íntimo amigo del arquitecto y uno de los más fieles defensores de su obra, dijo del portal del Nacimiento de la Sagrada Família: “No es arquitectura, es poesía: quiere hablar […] Es un barboteo de piedra” […]. Posiblemente sea esta la razón decisiva de su retirada literaria: lo que el poeta construye en palabras, Gaudí lo construyó en piedra. (p. 20)
