Ingram, Catherine
Así es… Pollock
Barcelona : Blume, 2014

Cap a finals de la dècada de 1940, EEUU havia trobat la primera forma d’expressió artística moderna purament nord-americana. Almenys, això és el que defensaven alguns eminents crítics de l’època. El nadó va rebre el nom d’expressionisme abstracte, i la seva màxima figura va ser Jackson Pollock.

Así es… Pollock , de l’editorial Blume, forma part de la col·lecció Así es…, la qual, segons l’editorial, vol presentar la història de l’art de manera visual i atractiva. Il·lustrat pel reconegut Peter Arkle, i amb text de la historiadora de l’art Catherine Ingram, Así es… Pollock és una molt accessible introducció a la persona i a l’art de Jackson Pollock.

Les fotografies de l’època fetes a Pollock ens mostren a un tipus amb el nas arrufat, taciturn, vestit de negre i amb una inseparable cigarreta. Una imatge que, juntament amb la seva difícil personalitat i a la seva tràgica mort, ha servit per a convertir a Pollock en una icona de l’art modern.

L’obra de Pollock és una barreja d’influències: surrealisme, Picasso, art indi nord-americà, paisatges de l’oest d’EEUU… Tot i així, segons el divulgador de l’art Will Gompertz, Pollock va fer més que barrejar el passat: va posar en marxa el futur de l’art.

I és que les obres que li van reportar fama i reconeixement no tenien res a veu amb allò que estaven fent els seus contemporanis. Pollock va començar a utilitzar grans llenços, murals, que penjava a les parets o que estenia directament a terra. Esquitxava els llenços amb pintura domèstica, deixant-la gotejar, mentre s’aproximava al llenç pels quatre costats. Manipulava la pintura amb espàtules i pals, afegint tot allò que exigia la seva imaginació: sorrar, burilles, cristalls…

El resultat, les anomenades drip paintings, són una experiència orgànica, total i directa. Però, com diu Gompertz, no són un caos irreconeixible:

Realmente existen pocas obras de arte tan sinceras o que revelen una emoción humana tan libre: la pintura irradia frustración, ansiedad, energía. Está tan cerca de mostrar la esencia de la vida como puede llegar a estarlo un cuadro, un libro, una película o cualquier obra musical, sin sentimentalismos ni atajos.

Pollock va publicar un article a la revista d’art Possibilities en el que explicava el seu mètode de treball. L’obra de Ingram i Arkle recull un fragment del text molt aclaridor:

Cuando trabajo no soy consciente de lo que estoy haciendo. Solamente después de un tiempo de lo que se puede llamar familiarización veo lo que he estado haciendo. No temo hacer cambios, destruir la imagen,… porque el cuadro tiene vida propia. Lo que intento es que surja esa vida. Si pierdo el contacto con el cuadro, el resultado es desastroso. De lo contrario es armonía pura, un sencillo toma y daca, y la pintura sale bien.

Tot i les resistències inicials, l’obra de Pollock va acabar obtenint el reconeixement, gràcies al seu caràcter innovador i al suport de crítics com Clement Greenberg. No obstant això, com expliquen Barbara Hess i Uta Grosenick a la seva obra Expresionismo abstracto (que també pots trobar a Biblioteques de Barcelona), el triomf de Pollock i de l’expressionisme abstracte va estar impulsat per factors quelcom més complexos.

Després de les desfetes de la crisi econòmica mundial, l’Holocaust, la Segona Guerra Mundial i amb les injustícies socials i racials a flor de pell, la societat nord-americana semblava replantejar-se quin tipus d’ésser humà havia creat la modernitat. Es desconfiava del progrés, de la raó i la ciència. L’expressionisme abstracte, amb l’èmfasi en l’inconscient, els moviments espontanis i l’expressivitat personal, semblava en sintonia amb aquesta nova sensibilitat social.

A més, l’expressionisme abstracte fou utilitzat com a part de la propaganda americana de la guerra freda: un art contraposat al realisme soviètic, que encaixava amb la imatge de país modern i liberal que volien oferir certs actors polítics d’EEUU. No deixa de ser curiós, doncs, que membres del sector conservador i nacionalista qualifiquessin l’expressionisme abstracte com a “antiamericano, comunista o aberrante”.

Altres circumstàncies van contribuir a impulsar la fama de Pollock. A l’agost de 1949, la revista Life va publicar un article on es preguntava si Pollock era el pintor viu més gran d’EEUU. A l’article s’exaltava la figura del pintor, que posava front un dels seus murals. La imatge misteriosa de l’artista arribava així al gran públic, de la mà de la tirada de Life.

L’any següent, Hans Namuth va contribuir a engrandir la llegenda de Pollock, realitzant una sèrie de fotografies i una filmació en la qual es mostra al pintor en plena feina. Unes imatges que ja formen part del llegat artístic d’Occident:

Sol succeir que propostes artístiques que es creuen radicals acaben sent banalitzades, “absorbides pel sistema”. I Pollock tampoc va poder fugir d’aquest destí. El 1950, el fotògraf Cecil Burton va utilitzar una de les drip paintings de Pollock, Autumn rythmn, com a fons per a una sessió fotogràfica de moda per a la revista Vogue.

Com diu Ingram:

Las fotografías son extraordinarias, pero también problemáticas. […] la envolvente experiencia artística […] se desvanece, y la pintura pasa a ser una mera decoración de fondo […]

Les pressions i les incongruències de la fama van afectar Pollock, i el pintor va sucumbir a l’alcoholisme i als seus problemes mentals, dues constants que el van acompanyar durant tota la seva curta vida.

Así es… Pollock és un llibre bellament editat, que sap reflectir la màgia que hi ha en l’art de Jackson Pollock.