Iris Duarte

Brooks, Max. Guerra Mundial Z Córdoba: Almuzara, 2008 Actualment vivim una època on els zombies i els vampirs han envaït les llibreries i els cinemes, són moltes les opcions d’ultratomba, però avui us vull destacar una novel·la que m’ha provocat tanta angoixa que ara ja no puc dormir amb les persianes del balcó pujades… Com que tenim molt gènere on triar, vaig recórrer a un entès dels zombies, en Max Brooks, que anteriorment ja havia publicar la seva Zombi: Guía de supervivencia, un meravellós i divertit manual per quan arribi el moment… Però la seva segona incursió amb els zombies...

Kaufman, Sue. Diario de un ama de casa desquiciada. Barcelona: Libros del Asteroide, 2010. “Sólo quedaba la soledad, una soledad tan profunda y sobrecogedora que de pronto entendí por qué los perros echan la cabeza hacia atrás y aúllan cuando se quedan solos.” Tina Balser és una mestressa de casa que va en caiguda lliure cap a la bogeria: pateix hiperhidrosi, tics facials i la seva llista de fòbies és inacabable. Però ni ella mateixa ni el seu entorn entenen per què està patint, ja que té el que qualsevol dona “podria desitjar”: un bon pis a un dels millors...

Kobayashi, Takiji. Kanikosen. Barcelona : Ático de los Libros, 2010 Kanikosen, de Takiji Kobayashi, és una breu novel·la escrita el 1929 que tracta sobre les dures condicions de vida dels treballadors d’un pesquer de crancs a les aigües de Kamchatka. A mida que passes les pàgines la situació dels pescadors és més desesperada, insoportable, com un degoteig van morint els que estan més dèbils, d’altres cauen malalts, altres són devorats per les puces i els “chinches”… El patró del vaixell és un dèspota sense compassió, que no demostra cap empatia vers la situació que viuen els seus treballadors i que...

Matute, Ana María. El verdadero final de la Bella Durmiente. Barcelona: Lumen, 1995, 2003 Todo el mundo sabe que, cuando el Príncipe Azul despertó a la Bella Durmiente, tras un sueño de cien años, se casó con ella en la capilla del castillo y, llevando consigo a la mayor parte de sus sirvientes, la condujo, montada a la grupa de su caballo, hacia su reino. Pero, ignoro por qué razón, casi nadie sabe lo que sucedió después. Pues bien, éste es el verdadero final de aquella historia. Tots coneixem el conte de la Bella Dorment, la princesa que va restar...

Procházková, Iva. Carolina: una breve biografía. Madrid : Lóguez, 2007 Carolina redacta la seva biografia, per encàrrec de la seva mestra, centrant-se en els últims anys de la seva vida: el pas de la infància a l’adolescència. Servint-se d’aquest exercici literari, fa un repàs als sentiments que li provoquen la mudança de la seva Praga natal a una petita ciutat txeca, el descobriment del primer amor (amargat per un accident), una recuperació llarga i dolorosa, i les frustracions pròpies de l’adolescència en no sentir-se compresa pels seus progenitors i la incertesa sobre el seu futur acadèmic i personal.

Zimnik, Reiner. La grúa Sevilla: Kalandraka, 2009 Como la ciudad crecía sin parar y como en la estación ya no había espacio para tantas cajas y tanto carbón y tantas vacas y tantos cerdos, el alcalde, el secretario del ayuntamiento y los doce concejales decidieron construir en las afueras de la ciudad una grúa de carga. A totes les ciutats trobem paisatges metàl·lics i punxeguts formats per les grues de les obres, dels edificis, dels ports, però La grúa d’en Reiner Zimnik és diferent.

A les biblioteques trobaràs: Grimm, Jacob i Wilhem ; Segovia, Carmen [il]. La Caputxeta vermella. Barcelona : Barcanova, 2003 Al GREC. Festival de Barcelona Joel Pömmerat. Le petit chaperon rouge del 2 al 4 de juliol. 19 h. Mercat de les Flors. Sala OM. Aprofitant que enguany el festival GREC programa l’espectacle Le petit chaperon rouge de Joel Pömmerat, us hem preparat una selecció de caputxetes que personalment crec que responen a l’esperit renovador de Pömmerat envers el personatge de la caputxeta. Hi trobareu caputxetes de diversitat cromàtica i d’altres representades d’una manera que no és l’habitual, la de tota...

Jenkins, Steve. Gossos i gats Barcelona: Joventut, 2008. Podríeu pensar que Gossos i gats és un altre llibre de coneixements sobre els animalons que més agraden als nens… Bé, en realitat ho és, però no ho és perquè el seu autor és l’Steve Jenkins, un dissenyador gràfic que crea els seus llibres al voltant de les preguntes i els interessos que tenen els seus fills.

Amaya, Matilde; Celaya, Eva. La cocina gitana de Matilde Amaya. Barcelona: Belacqva, 2002. Cocina gitana. Barcelona: Icaria, 1996. Valencia, Manuel. La cocina gitana de Jerez: tradición y vanguardia. Jerez: EH Editores, 2006. Amb ganes de picar a terra amb els peus i fer unes quantes “palmas”, així em quedo després d’haver cuinat un bon àpat, però un àpat d’aquells amb el sabor que han agafat els plats que s’han heretat generació a generació. I des que vaig descobrir el receptari gitano ja faig el “zapateao” mentre cuino, no m’espero a menjar-me el plat…

Nesquens, Daniel ; Arguilé, Elisa [il]. Hasta (casi) 100 bichos. Madrid: Anaya, 2002. Un bestiari és un llibre-recull de bèsties (de les que existeixen i d’altres que potser també existeixen però que no les hem vist mai…) on s’expliquen les seves característiques físiques, el seu entorn, la seva alimentació… Però a més a més els bestiaris complien una tradició didàctica i moralitzadora afegint-hi una petita faula amb moralina sobre cada animal utilitzant simbolismes i altres figures retòriques literàries.

Baca, Isabel. ¿Otra vez sopaaa? : 365 recetas para acertar con tus hijos. Barcelona : Styria, 2007 Con estas suculentas e imaginativas recetas conseguirás que el más pequeño se lo coma todo y además quiera repetir. Ya puedes olvidarte del viejo método “esta cucharada para la abueeeeela, esta para el osiiiiito, esta otra para el pato Dooooonald”. Ideal para padres, abuelos, canguros, monitores…

Avi. Sin principio ni fin: las aventuras de un pequeño caracol : y una hormiga todavía más pequeña. Barcelona: Ediciones B, 2009. Los dos aventureros seguían su camino. Carlos iba cantando. -¡Para! –dijo Eduardo. -¿Que pare de andar o que pare de cantar? –preguntó Carlos. -Mira qué tenemos aquí –dijo Eduardo, señalando hacia delante. -No veo nada. -Exactamente. Hemos llegado al final de la rama. -¡Santo cielo! –exclamó Carlos–. No me había dado cuenta. ¡Menos mal que no me he caído! Con gran cuidado los dos animales avanzaron hasta el borde mismo. Desde allí observaron el cielo sin nubes. -El...