Abans que ningú em protesti pel títol, ser president de la Generalitat és un títol que no es perd quan es deixa el càrrec, per tant és correcte dir-li president encara avui. Excepte pels de Girona (d’on era alcalde) Carles Puigdemont era pràcticament un desconegut quan Artur Mas va fer un pas al costat (forçat per la CUP) i el va proposar com a president de la Generalitat, i així es va superar el bloqueig al parlament, on no hi havia manera d’investir president i el país anava directe a repetir eleccions un cop esgotats tots els terminis. Carles Puigdemont va acceptar l’encàrrec, va rebre la confiança del Parlament i va començar una de les legislatures més apassionants. Tant hi fa si la seva política us sembla bona, o nefasta, o ni fu ni fa, clarament van passar coses, moltes coses, i aquests llibres ens permeten saber-ne algunes des de dins.

El primer llibre ja acota el temps en el propi subtítol: De la investidura a l’exili. Va ser una legislació complexa, amb les picabaralles amb ERC i la CUP, els preparatius, les reunions, les promeses de negociació… i la seva ferma voluntat de tirar endavant en la seva promesa de dur el país cap a un referèndum d’autodeterminació. No va ser un camí fàcil, tot i que la part més “pràctica” no la teniu aquí (hi ha altres llibres on apareix com el molt recomanable Tota la veritat) i també va tenir un component personal important. De cop ja no podia sortir al carrer sense dur escorta, i estava obligat a fer política de la que no li agradava, les petiteses, les baralles entre partits…

Ell havia arribat allà amb una missió, però més d’un cop semblava que ell era l’únic que ho tenia clar, el suport del seu partit era d’aquella manera, i notava que els d’Esquerra estaven esperant que fes un pas en fals per fer-li ballar la cadira, i a més a més mai no sabia per on li sortiria la CUP. El primer llibre és sobretot això, aconseguir que tots els partits participin en un projecte compartit sense saltar pels aires. Mentrestant, des de Madrid intentaven torpedinar un procés que realment mai van arribar a entendre del tot. El llibre passa pels atemptats de la Rambla, a molt poc temps del referèndum i amb moltes preguntes.

—No ho sé. Estic pensant en les casualitats. Fa quatre dies, el ministre Margallo deia allò que “de un atentado se sale, pero de la independencia no”, i ara tenim un atemptat. Estic pensant que no sabrem mai realment què passava amb aquest imam de Ripoll, que em diuen que és el cervell de tot plegat, i estic pensant també en la insistència de Xavier García Albiol —fa uns dies el líder del PP li va demanar per carta una reunió per parlar de la situació política, pero el president encara no li ha respost—, perquè ens veiéssim abans del dia 16, que era ahir. És molt estrany, tot plegat. No vull ser malpensat, però… Si, com sembla, la policia espanyola li havia fet seguiments, a aquest imam, ¿com és que han pogut comprar impunement tantes bombones de butà? ¿Com és que no ens avisen? ¿Com és que no van avisar els Mossos que li seguien el rastre? ¿I ara què faran? —afegeix després d’una pausa—: ¿declararan el nivell 5 i desplegaran l’exèrcit a Catalunya?

La majoria d’aquestes preguntes encara ara no tenen resposta, i això alimenta teories conspiratives. El país es va refer, els polítics van actuar com si Catalunya ja fos un país i els Mossos van capturar els terroristes en qüestió de dies i sense demanar ajuda ni a la Guàrdia Civil ni al Cos Nacional de Policia. Tota una injecció de moral cap al referèndum, no hi havia aturador.

El dia 1 d’octubre, amb les càrregues, i el president esquivant l’helicopter i votant, aquella foto que tant es va intentar evitar, sense èxit.

I les hores posteriors intentant que el delegat del govern aturés les càrregues… Un dia emocionant i també amb molts interrogants però també moltes fotos, el llibre Dies que duraran anys us permet fer un recorregut visual per l’1 d’octubre. L’activitat d’aquells dies del president va ser frenètica, i hi havia qui intentava mediar entre la Generalitat i el Govern central, bàsicament es demanava a Puigdemont que reculés una mica i d’aquesta manera l’altra banda s’avindria a negociar. Això explica la república dels 8 segons. Després d’això i de comprovar que la disposició al diàleg era una enganyifa Puigdemont va decidir que no l’enganyarien dos cops, tiraria endavant amb tot. I sabia que això implicava l’exili, un exili pensat i planificat per a tots els membres del govern però que no tots van voler agafar. I amb això arribem al final del primer llibre.

El segon llibre comença després de les eleccions del 21-D, aquelles eleccions que havien de servir per corregir el rumb i per posar un govern constitucionalista presidit per Inés Arrimadas, però la cosa no va sortir així i l’independentisme amb gent a la presó i a l’exili va tornar a guanyar, generant una situació molt complicada. L’exili va ser una situació difícil, a nivell personal i amb una activitat política en una zona grisa, no era un diplomàtic, molts països no compraven la versió de l’exili, i Espanya va posar en marxa absolutament tota la seva maquinària per dificultar-li les coses, i tota la justícia per fer-lo tornar. Les eleccions i que no es volgués fer servir el resultat per tornar-lo a investir president provoca aquesta reacció:

“És la constatació que els meus companys de viatge no em volen de cap manera. Em van acusar de traïdor quan anava a convocar eleccions —recorda—, van amenaçar-me de deixar el govern tot acusant-me de covard i van anunciant que abandonaven el govern i se n’anaven a l’oposició, i ara, quan m’han de votar, ¿es fan enrere? ¿Com vols que continuï?”.

L’estratègia de l’exili era la de fer soroll, portar el tema català al cor de la UE, i això és el que es va fer entrant al parlament europeu, tot i les traves que es van posar des del govern espanyol, el parlament va dictaminar que en el moment dels resultats ja s’adquiria la condició d’eurodiputat, i ara la part exterior del procés està allà, al parlament europeu, incomodant a tothom, a qui voldria que no hi fos i a qui preferiria mirar cap a una altra banda. A mig termini això tindrà o no resultats, però fa molt més difícil l’opció de mirar a una altra banda. I una reflexió de Puigdemont abans d’acabar:

[…] Per això em dol tant que des de la política no estiguem donant bones notícies a tota aquesta gent. A la gent li demanem una cosa i la fa. I a nosaltres ara ens demanen una cosa, que és unitat, i no la fem. No s’hi val. Tenen dret a estar emprenyats amb nosaltres.

Els dos llibres ens acosten al Puigdemont més humà, i també al més atabalat, intentant que els molts problemes no el superin. Ja ho he dit abans, però hi torno, no és necessari que us agradi la seva política, ni que compartiu les seves idees, però per entendre els darrers anys de la política catalana aquests dos llibres són bastant imprescindibles.

I una cosa que em sembla destacable: estan molt ben escrits. Al marge de l’interès que cadascú trobi en el tema, els llibres es llegeixen bé, enganxen, i això s’agraeix, van per feina i intenten cobrir el millor possible el període de temps, no és fàcil fer-ho i fer-ho bé, tot i els molts noms guixats (per no afectar a tercers hi ha coses que s’han hagut de suprimir i tenim les línies en negre, perquè en siguem conscients). Vull tornar-ho a repetir, no cal comulgar amb Puigdemont, ni ser independentista, els llibres són interessants i acosten al període polític més convuls de Catalunya des de dins, si us interessa saber què va passar realment, i trigarem anys per aconseguir-ho, no us podeu saltar aquests dos llibres.