Segurament fou aquesta peculiaritat la que captivà un jove director de cinema japonès, que se’ns presenta simplement com a Kogonada. Allà hi va situar la història que ens ocupa, i va trigar només divuit dies en filmar-la. Ell mateix n’havia escrit el guió, i tant en les seves paraules com en les seves imatges (també en el filosòfic ritme) podràs reconèixer l’empremta de mestres anteriors del cinema: Bergman, Bresson o el seu meravellós paisà Yasujiro Ozu. També els seus personatges, que van trobant la seva pròpia veritat mitjançant la conversa, l’apropa a directors contemporanis com al Richard Linklater de la trilogia BEFORE, o a l’eclèctic i sempre estimulant Wes Anderson.  Veient la seva pel·lícula, un dedueix que és una persona reflexiva, que es fixa en les petites coses. És minimalista, detallista, i sense focs d’artifici ens emociona.

En aquest curiós indret s’hi cel·lebra una convenció d’arquitectura. Un dels ponents és un vell i veterà creador d’edificis japonès. Serà ell, per motius que no t’avançaré, el responsable indirecte que dues persones es trobin. Ella es diu Casey, no té ni vint anys. Treballa a la Biblioteca local, i també fa conèixer la vil·la als turistes que hi arriben. Tot i la seva curta edat, té una gran responsabilitat a casa, la qual l’ancora al poble i li posa plom a les ales. L’altre membre del duet és en Jin, que arriba obligat a COLUMBUS des del japonès país del sol naixent. No està gens feliç de ser-hi: hi té una missió que no desitja, però no pot defugir. No et rebento res dient-te que els seus camins s’encreuaran. Com que pols oposats generen energia, del lloc i la persona menys esperada pot venir un camí a l’esperança; una resposta a aquella pregunta que tu i jo i tothom, de vegades no podem trobar tots sols. Aquesta joia plena de sensibilitat t’espera.