Rojas, Enrique
Amigos: adiós a la soledad
Madrid: Temas de hoy, 2008
«L’amic és un altre jo». Una companyia que ve d’anys de comprensió i diàleg, un afecte sincer que és el millor medicament contra la solitud. Precisament l’autor parla de la soledat positiva, que omple i ens ajuda a créixer. L’amistat és la forma afectiva més serena i duradora contra la solitud. Enrique Rojas és psiquiatre i al llarg del llibre parla de molts casos en què les persones tenen problemes de relacions interpersonals. Tot això deriva en problemes per tenir amics, no superficials sinó sincers. Alguns d’aquests problemes són conseqüència de problemes familiars, quan la família –en alguns casos– és generadora de conflicte.
L’amistat té un rerefons diferent segons l’edat. Durant la infància els amics són companys: el nen o la nena viu les relacions amb altres infants com de cooperació o de competència. És l’inici del coneixement i del tracte amb els altres. L’adolescència és el període en què l’amistat es valora d’una manera autèntica, perquè el component de la intimitat hi entra en joc. Té una raó sublim i ens trobem a l’antesala de les identitats personals. La joventut deixa l’empremta en amics que poden ser per a tota la vida. Hi ha una dita castellana que diu: Cárceles y caminos, hacen buenos amigos. Durant la meitat de la vida ja som conscients que tenim una història i que volem una serenor d’esperit ben guanyada. Els amics que al llarg de la vida ens han fet companyia són «un altre jo».
Hi ha diferents gradacions d’amistat. Totes elles són saludables, però no tothom aconsegueix tenir un amic íntim. La vida actual, de presses, de pocs diàlegs personals, de poca confiança, en la qual es coneixen ben bé dues persones, fa que no tothom el tingui. Dit això, cal afegir-hi que hi ha gradacions diferents d’amics. S’ha de saber distingir qui és un conegut i qui és un amic. Només el temps i els fets que van transcorrent en la vida acaba definint-ho tot.
En el llibre hi ha tres capítols diferents sobre el tema de l’amistat dels quals poques vegades es parla. El primer tracta de la relació d’amistat que hi pugui haver dins la família. El segon se centra en la relació d’amistat que hi ha entre un metge (psiquiatre o psicòleg) i un pacient, i el tercer parla del que se sent quan un amic es mor. Un capítol dedicat a la mort, un tema tabú, que enquadra els sentiments de la pèrdua d’un amic. També és interessant que es parli de l’amistat en la vellesa. Aquesta és una etapa en la qual moltes vegades s’aconsegueix una amistat entre pares i fills.
L’argument del llibre gira al voltant de la persona sana, perquè ho és quan mostra tenir qualitat en la relació d’amistat. Alguns conflictes interpersonals poden ser un coll d’ampolla en el camí de l’amistat, però aquesta estretor no buscada i superada pot ser un senyal de la bona amistat. També són curioses les raons de fons per les quals dues persones –a vegades ben diferents– són amigues. Les raons són molt variades i no cal sintetitzar-les, ja que ens aboquem a la subjectivitat de cadascú, però sí que pot ser molt curiós allò que uneix dues persones. En tot cas, la vida acaba de refermar-ho o rebutjar-ho, perquè, òbviament, ens passen coses al llarg dels anys en què els sentiments s’enfilen sense adonar-nos de la seva importància.
L’autor parla de tres amistats històriques: una de bíblica (al llarg del llibre queda ben palès que l’autor és cristià): David i Jonathan; el Quixot i Sancho Panza; i l’amistat intel·lectual entre Goethe i Schiller. Val a dir que hi ha un punt d’acord entre diferents filòsofs referit a l’amistat: cal respectar-se i tenir una certa urbanitat. Alhora, també cal compartir algun tema estrictament personal. Una certa discreció és necessària en les relacions d’amistat, que significa que hi ha plenitud de confiança.
