FOSTER WALLACE, David
La broma infinita
Barcelona: Random House, Debolsillo, 2016

 
David Foster Wallace (1962-2008) és una de les figures literàries més importants de la seva generació i la seva obra “La broma infinita” una de les novel·les més impressionants que s’han escrit. No exagero. És d’aquelles novel·les en les quals hi ha un abans i un després, però en aquest cas cal relaxar-se. Prendre-s’ho amb calma per submergir-se en les més de mil pàgines que ens porten a un món exuberant, absurd, però alhora realista replet de personatges que van des de terroristes fanàtics i jugadors d’elit a lladres i addictes en procés de desintoxicació. I tots van apareixent al voltant d’una curiosa família, els Incandenza, formada pel pare, ja mort, cineasta creador de les més insòlites tendències i de les pel·lícules més extravagants, la seva fòbica vídua Avril i els seus tres fills: Orín, un mediocre jugador de futbol americà seductor de dones; Mario, nan ple de deformitats que segueix la carrera artística del seu pare i Hal, l’estrella de la família, tenista d’elit en cerns.

Wallace és un mestre del detall i ens ofereix una obra que requereix ser llegida com es llegia en els vells temps: còmodament instal·lats, amb temps i sense cap estrès per avançar ni acabar, per poder submergir-nos en l’estrambòtic i hilarant, però també esquinçador i melancòlic món que ens mostra.

La història transcorre a Enfield, Massachusetts. A un costat d’un turó es troba l’escola de Hal, acadèmia de tenis per a joves promeses que seran entrenats en l’esport d’alta competició, mentre a l’altre costat del monticle, un centre de desintoxicació acull a aquells que s’han mogut pel costat més fosc de la vida: l’addicció recurrent, la depressió psicòtica, l’alcoholisme, l’infern interior, la violència i fins i tot l’assassinat. Allí van aquells que han traspassat el punt d’inflexió en el qual “la substància”, sigui quina sigui, ha deixat de ser divertida i s’ha convertit en una apaivagadora del sofriment i el dolor, que ja no pot ser suportat sense ella. Ara, la substància, només serveix per evitar, costi el que costi, el dolor psíquic i físic de l’abstinència.

Les drogues, l’alcohol i la depressió conformen el món dels habitants a un costat del monticle, mentre a l’altre, nens i joves es veuen sotmesos a un entrenament despietat que els prepararà per a afrontar qualsevol dels dos extrems que irremeiablement estan condemnats a viure: l’èxit, la glòria, la fama i l’admiració del món sencer si triomfen, i l’inevitable “ara què?” que arribarà, tard o d’hora si no han estat programats amb eficàcia pels seus entrenadors; o l’altre extrem, el fracàs i la mediocritat per a la majoria d’ells, que no aconseguirà mantenir-se en el rànquing top ten del circuit.

I mentre uns entrenen i uns altres lluiten per desintoxicar-se, a Quebec sorgeix una esgarrifosa xarxa terrorista que decideix acabar amb aquesta absurda societat de l’entreteniment sense fi repartint l’entreteniment màxim, aquell del qual ningú podrà sostreure’s mai més.

Wallace parla de mons que coneix en primera persona. Ell mateix patia de depressió i tendències suïcides, que es van veure agreujades per l’alcoholisme i l’addicció a les drogues. En 1989 va aconseguir completar amb èxit un programa de desintoxicació en una institució psiquiàtrica en Massachusetts. També durant un període de la seva joventut va destacar en la pràctica del tenis, però acabaria abandonant-lo per dedicar-se a l’ensenyament i la literatura.

Així que el seu punt de vista no és romàntic. Els consumidors de substàncies de Wallace no tenen res a veure amb la idea romàntica de l’excés. Res de Blake, aquí. El camí de l’excés no condueix a la saviesa sinó a un centre de desintoxicació, en el millor dels casos. A la pròpia, lenta i dolorosa destrucció. I l’entreteniment buit i sense fi? També és un altre eliminador de vida. També ens manté absents.
 

Al cap de quatre mesos d’estada en la Ennet House, el brutal desig d’ingerir narcòtics sintètics havia desaparegut màgicament en Don Gately, tal com el personal del centre i els Cocodrils del grup Bandera Blanca li havien dit que ocorreria si ell assistia a les reunions nocturnes i es mantenia mínimament obert i disposat a demanar persistentment a algun Gran Poder summament vague que li llevés allò de damunt. El desig. Li van dir que es clavés sobre els seus genolls de mamut tots els matins i cada dia pregués a Déu (tal com ell ho concebés) que li llevés aquest terrible desig i que tornés a colpejar els vells genolls contra el sòl a la nit abans de ficar-se al llit i donés les gràcies a aquell Déu personal pel dia passat sense substàncies si ho havia pogut passar. […] No tenia cap Déu ni antecedents religiosos i aquest assumpte d’agenollar-se li semblava una autèntica mala jugada i se sentia com un autèntic hipòcrita en fer-ho finalment tots els matins i totes les nits sense excepció, motivat per un desig tan horrible de col·locar-se que sovint es trobava pregant humilment que li esclatés el cap i acabar amb tot això d’una santa vegada. Pat li havia dit que en aquestes circumstàncies poc importava el que pensés o cregués o fins i tot digués. L’única cosa que importava era que ho fes. Si feia el correcte i ho continuava fent el temps suficient el que Gately creia i pensava canviaria com per art de màgia. (Wallace, 529-530)

 
I, mentrestant, en l’acadèmia de tenis, quan el rigorós entrenament ho permet, ni tan sols la millor elit esportiva és capaç de sostreure’s a l’acollidora substància i a l’interminable entreteniment.

La broma infinita va ser la novel·la que va portar a David Foster Wallace a la fama. La revista Time la va considerar una de les cent millors novel·les angleses del període comprès entre 1923 i 2005. És una novel·la crítica, irònica, extravagant i absurda a vegades, esquinçadora, reflexiva i filosòfica, hilarant, en la qual Wallace ens mostra també, més enllà d’Enfield, un entorn de polítics absurds, de terroristes desencantats i bojos que competeixen saltant davant dels trens, una enorme zona convertida en abocador tòxic, hordes d’animals mutants i la completa filmografia de James Incandenza, el cineasta més forassenyat de la història, autor d’estranyes pel·lícules com a “En uns altres temps”, on:

Un instructor de tenis de mitjana edat, preparant-se per instruir al seu fill en l’art del tenis, s’intoxica en el garatge de la família i sotmet al seu fill a un delirant monòleg mentre el fill sanglota i transpira (Wallace, 1103).

O:
 

Domini immanent: Tres neurones de la memòria en el lòbul frontal del cervell d’un home lluiten heroicament per evitar el seu desplaçament a les mans de noves neurones de la memòria mentre l’home se sotmet a un intens tractament psiquiàtric (Wallace, 1098).

I molt més. La broma infinita és una novel·la per llegir a poc a poc, submergir-se i gaudir i, després, conservar-la entre aquelles que reservem per a rellegir més endavant, si tenim l’oportunitat, amb més calma encara.
 

Cites originals (Wallace 529-530, 1103, 1098) en castellà.