Oates, Joyce Carol. La hija del sepulturero. Madrid: Alfaguara, 2008.

Si hi ha algú en el panorama literari actual a qui es pugui considerar prolífic, aquesta és sens dubte l’escriptora Joyce Carol Oates, que publica a un ritme de dos o tres llibres cada any (porta més de cent al llarg de la seva dilatada carrera), la majoria de les vegades amb una qualitat incontestable. Bona part de la seva obra gira entorn de dues línies temàtiques bàsiques i entrecreuades: la situació de les classes treballadora i mitja-baixa dels suburbis nord-americans, i la relació home/dona, marcada per la dependència i sovint per la violència.

 Aquests temes també estan presents en aquesta monumental novel·la, potser la seva millor en la darrera dècada. En ella ens explica la història d’una dona, Rebecca Schwart, que només aconsegueix sobreviure reinventant-se i convertint-se en una altra, Hazel Jones. La seva vida és una fugida constant, primer del seu despòtic pare, i més tard del seu marit, en qui al principi troba un refugi, però que amaga un secret que convertirà el seu matrimoni en un malson. 

La història de Rebecca comença el 1936, quan els seus pares arriben als Estats Units des d’Alemanya fugint dels nazis. El pare, home culte que havia estat professor al seu país, acaba acceptant la feina de sepulturer per poder treure la família endavant. La família al complet s’instal·la al cementiri de Chautauqa (Nova York). La situació, però, és tan degradant per el pare que acabarà refugiant-se en l’acohol i la depressió, desfogant-se violentament en la seva dona i fills, que també imitaran aquest patró de comportament violent. Comença així una espiral d’autodestrucció que finalitzarà de forma tràgica. 

Supervivent de la tragèdia familiar, Rebecca es reinventarà com a dona treballadora i independent fins que retroba la il·lusió amb un misteriós home amb qui es casarà i tindrà un fill. Però ben aviat la nova realitat es revelarà com una gran mentida i Rebecca es veurà abocada a fugir de nou per salvar la seva vida i la del seu fill, adoptant una nova identitat i sense poder arrelar a cap lloc per por a ser descoberta… 

Sí, ja sé que tot plegat sona com un “culebrot”, però no ho és. Oates evita en tot moment la sensibleria i els clixés, voreja el tremendisme però se’n surt amb classe en tot moment. Accessible, però sense menysprear la intel·ligència del lector, aquesta és una història de resistència a tota circumstància per terrible que sigui. Melodrama, intriga, elements històrics, drama familiar, odissea vital, al·legat feminista… Tot això i molt més es troba en una novel·la addictiva i altament recomanable per a qui vulgui endinsar-se en el món d’una de les autores més populars i controvertides de la literatura actual.