La Nit, el moment del dia propici per a històries memorables, habitat per les espècies animals més diverses, de vicis més o menys saludables, d’amor (i de sexe) i de cors trencats… Qui no ha sentit algun cop la crida de la Nit i de les seves aventures? Bé, potser no tothom. Jo segur que sí. I China Moses també, o això sembla, donat que la vocalista dedica a la Nit i a les seves històries el seu disc Nightintales.
 

Moses, China 
Nightintales
Germany: Edel, p. 2017

 
Moses no és una nouvinguda al món de l’espectacle. És filla de la diva del jazz Dee Dee Bridgewater i del realitzador Gilbert Moses, i als seus 40 anys pot presumir d’una sòlida carrera en el món de l’entreteniment a França (com a conductora de programes de televisió i de ràdio), i d’una precoç carrera musical que va començar als 18 anys amb el seu primer single Time:
 

 
Van seguir cinc discos, dos dels quals foren especialment celebrats, ambdós producte de la seva col·laboració amb el pianista: This One’s For Dinah, un àlbum d’homenatge a Dinah Washington; i Crazy Blues, un homenatge a les grans veus del blues i del soul.
 

 
Nightintales és doncs el seu sisè disc, tot i que potser és el treball en el qual (com sol passar amb tants altres artistes) ha acabat trobant allò que se’n diu una veu pròpia.

Tot i que la seva proposta s’enquadra dintre del jazz, el cert és que en la meva opinió aquesta és una etiqueta que pot ser enganyosa. Sí, en Nightintales hi ha jazz, però són poques les cançons clarament dintre de les coordenades de l’estil, i per tant el jazz funciona com una mena de boira que impregna algunes composicions amb tocs de color en forma d’acords. Nigthtintales és més aviat pur funk, amb grans tocs de soul, gòspel i cabaret.

Així el funk és molt present, per exemple, a l’energètic tema que obre el disc, Running:
 

 
Per la seva part, el jazz té espai en les dues belles balades Whatever i Lobby Call (amb secció de corda inclosa la trompeta de Takuya Kuroda, de qui ja vam parlar aquí al Bibarnabloc):
 

 
Altres temes destacables són Nicotene i Hungover, amb el seu aire arrossegat de Nova Orleans, amb una estupenda secció de vents i crits i picar de mans com si d’un un sermó ple de gospel es tractés:
 

 
I també el tema que tanca el disc, Breaking Point, amb un aire al millor Stevie Wonder de la dècada de 1970, gràcies a uns sons de sintetitzador de la vella escola.

Potser China Moses no tingui una veu tan virtuosa com d’altres dives del jazz però la seva veu, de registre greu, sensual i perfectament afinada sona perfecta en el context musical on es mouen les seves composicions. I a més té quelcom que moltes altres vocalistes no tenen: carisma, en la forma d’una presència a l’escenari amb autoritat.

Nightintales és un disc ple de ritme, en la millor tradició de la música negra més canalla, i una bufada d’aire fresc en l’escena de cantants femenines de jazz que a vegades resulten massa semblants.