A Pausus, Alain i Ignatius
tres heterònims d’algú altre.
Pessoa, Fernando
Poemes d’Alberto Caeiro
Barcelona: Quaderns Crema, 2002
Pessoa, Fernando
Poemes d’Álvaro de Campos
Barcelona: Quaderns Crema, 2002
Pessoa, Fernando
Odes de Ricardo Reis
Barcelona: Quaderns Crema, 2002
Fernando Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 – 30 de novembre de 1935) va ser un dels més grans escriptors i poetes europeus del segle XX.
Amb una vida personal senzilla i grisa, va ser tot el contrari a l’hora de desenvolupar tota una vida literària paral·lela, desdoblant-se en vàries personalitats o heterònims, sent cadascú d’ells persones irreals però dotades pel seu ortònim d’identitats vertaderes, amb una creació poètica pròpia i diferenciada entre ells i respecte de la de l’autor original.
D’heterònims Pessoa va tenir més de setanta, sent els més importants Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis a la poesia i Bernardo Soares a la narrativa, coautor del descomunal El llibre del desassossec.
L’obra literària de Pessoa signada com a tal es constitueix durant vàries etapes -principalment la simbolista i la modernista-caracteritzant-se per un cert patriotisme influenciat per diverses corrents religioses, amb un caire heroic però alhora tràgic. Abunden les paradoxes i els jocs de paraules, fet que irremeiablement també es veurà en poemes d’algun dels seus heterònims. El llibre més conegut és Mensagem, una sèrie de poemes que fan referència a grans personatges històrics portuguesos.
Quant als heterònims, tots tres van seguir una senda literària pròpia, escrivint una poesia diversa -sovint antagònica- amb estils, temàtiques i influències totes elles ben diferenciades.
Alberto Caeiro és considerat el mestre de la resta d’heterònims, i així ho van reconèixer tots ells. Tot i els seus orígens camperols va tenir fama de poeta filosòfic o, com a ell li agradava dir, de la no filosofia.
El llenguatge de la seva poesia -mai no va escriure prosa- era directe i simple, amb clares intencions de desintel•lectualitzar el coneixement, defensant així el que atorga la naturalesa. Defugia de qualsevol mena de metafísica i de simbolismes. Els seus versos se’ns presenten als lectors lliures i discursius. Els següents pertanyen al poema XIV de Poemes d’Alberto Caeiro:
L’essencial és saber veure
saber veure sense posar-se a pensar,
saber veure quan es veu,
i ni pensar quan es veu
ni veure quan es pensa.
Álvaro de Campos va ser un enginyer d’orígens portuguesos però d’educació anglesa. Aquest fet i la seva homosexualitat el van fer sentir-se sempre com un ésser estrany allà on anés.
La seva poesia va tenir una clara transició des d’uns inicis decadentistes i simbolistes cap a una posterior adhesió al futurisme i al sensacionisme, on l’única realitat vàlida era la que percep la sensació. Finalment, va adoptar una postura totalment nihilista, reflectida magistralment al seu poema Estanc (Tabacaria) que podeu trobar en aquest Poemes d’Álvaro de Campos. La primera estrofa diu així:
No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.
Ricardo Reis tenia un perfil llatinista i monàrquic, fet que va comportar la seva marxa a Brasil una vegada proclamada la República a Portugal.
Gran lector del clàssics com Horaci, la seva poesia és hereva de la literatura clàssica, expressant-se refinada i ortodoxa en forma d’odes, amb un ritme i una mètrica molt harmoniosa i estudiada. Amb un llenguatge elevat, erudit i llatinitzat, els seus versos anhelen una eternitat terrenal. La tercera oda del llibre Les odes de Ricardo Reis comença així:
Jau el mar: gemeixen, secrets, els vents
del déu Èol captius;
Sols amb les punxes del trident les vastes
aigües frunzeix Neptú;
Després d’aquest petit tast que pretén mostrar-vos la complexitat i diversitat de l’univers poètic de Fernando Pessoa, un autor que no va viure de la literatura, ja que la seva vàlua no va ser reconeguda en vida, sinó que va viure a dins de la literatura, afegeixo alguns enllaços que poden ser del vostre interès amb dades biogràfiques i de la seva obra:
9 Comments
Molt bona aproximació a una de les personalitats més complexes del món de la literatura.
Al contrari del que ocorre amb altres escriptors, la figura de Pessoa s’engrandeix amb el pas del temps, no sols pels nombrosos textos inèdits que continuen apareixent al seu baül, si no perquè el discurs de Soares o Caerio ha adquirit encara més sentit i vigència en el context social, cultural i polític actual.
Contradictori, irònic i –per què no dir-ho?- cínic, aquest nacionalista portuguès va dissertar amb increïble lucidesa sobre temes que s’han convertit en mals endèmics de la postmodernitat, com ara la alienació o el individualisme exacerbat, del qual fou una víctima voluntària.
“…Ser poeta no és una ambició meva, és la meva manera d’estar sol”.
Gràcies per el seus suggeriments, sempre interessantíssims, Mr. Ducase.
Ara que fas esment del context econòmic i social actual, Joan, et recomano -si no la coneixes i l’has llegit ja- ‘El banquero anarquista’, un magnífic relat ple de contradiccions i ironies, escrit amb un estil molt subtil. Com et pots imaginar, de rabiosa actualitat…
Sento haver ometre una s del seu cognom, senyor Ducasse 😉
No et preocupis, Joan. Pels morts aquests detalls careixen totalment d’importància.
Meravellosa petita però gran obra, el banquer anarquista, com vostè diu, carregada de ironia i subtilesa. Sempre he pensat que és material idoni per un curtmetratge que ningú no ha fet encara.
Veient que compartim cert gust pel “malditisme” literari, espero en candeletes un post seu sobre Hölderlin, Mr. Ducasse.
Formidable post, com sempre, amic Isidore, i una agradable sorpresa per mi, que adoro Pessoa. Em sembla que cap llibre de poesia m’ha impactat mai tant com una antologia d’Álvaro de Campos que va publicar Alianza fa anys i que vaig tenir molt temps com a llibre de capçalera. M’has fet venir ganes de retrobar-me amb el portuguès i descobrir-ne més joies. Aquestes edicions bilingües de Quaderns Crema semblen impecables, tot i que he trobat a faltar en el dedicat a De Campos (que he corregut a agafar de la prestatgeria de la biblioteca quan he llegit el post) un dels meus poemes favorits del mestre, un que en el llibret d’Alianza es diu “Insomnio”. Tremend, punyent.
Ostras, Arnold, la meva primera lectura de Pessoa va ser ‘Los poemas de Alberto Caeiro’ en una edició de Visor. Fas bé de tornar a la lectura de Pessoa!
Aquest poeta sembla que va ser un geni de debó,perqué va ser capaç de crear tres indentitats inventades per la seva persona, cadascu amb una personalitat i una historia molt diferents perqué no sen’n sapigues que es tractava de la mateixa persona. Una cosa molt corrent durant aquella epoca debut a que la poesia no va ser molt ben vista per la societat.
La figura de Pessoa serà analitzada els propers 8 i 9 d’octubre a Barcelona, en el marc d’un col·loqui internacional. Aquí teniu més informació:
http://www.revistadeletras.net/fernando-pessoa-llega-a-barcelona/