Welsh, irvine. Cola
Barcelona: Anagrama, 1998

No us ha passat mai que us heu fet tan amics dels personatges d’una novel·la que us agradaria saber que se n’ha fet d’ells al cap del temps? A mi sí, poques vegades, però hi ha autors que aconsegueixen aquest grau d’empatia amb els seus personatges que m’agradaria quedar amb ells i que m’expliquessin què van fer després de girar la pàgina del llibre. Em passa poc, però un dels autors amb qui sempre em passa és Irvine Welsh.

Responsable d’algunes de les obres més trash que podem trobar a les llibreries Irvine Welsh és un autor amb un munt de recursos més enllà del retrat d’ambients marginals. Ho demostra en aquest llibre.

Si hagués de triar entre fons i forma tinc clar que em quedo amb el fons, però si sumem un fons d’allò més sòlid i una forma increïblement cuidada (i aquí per “increïblement cuidada” vull dir que funcioni) tenim un molt bon llibre. Això em va passar amb Cola, vaig començar-lo engrescat com es comencen els llibres de Welsh i el vaig tancar convençut que potser era el seu llibre més rodó (no el millor, el més rodó).

Estem en els escenaris que Welsh domina, el barri de Leith (Edimburg) i un grup de joves que encara estan a l’institut i passen el temps de borratxera, intentant lligar, o intentant fer diners en negocis poc clars, i anant al futbol a fer de hooligans, o supporters dels Hibs o els Hearts (jam tarts). No estem parlant d’aficionats civilitzats i respectuosos, no, estem parlant dels altres.

El llibre ens retrata els protagonistes en 4 moments concrets: 1970 quan tot just surten de l’escola, 1980 quan són adolescents conflictius i problemàtics i 1990 quan se’n van de vacances a l’Oktoberfest de Múnich. A Múnich hi van en plena crisi de la “pre-maduresa”, en ple boom de les drogues de disseny i la música electrònica de DJ, i tots borratxos, i recapitulant sobre les seves vides en aquell moment, l’antic triomfador derrotat, el boxador, el desgraciat el…

I finalment al 2000, quan un dels col·legues, el que s’ha dedicat a DJ, està a la mare de totes les raves a Austràlia fins que una trucada l’avisa que ha de tornar a Edimburg perquè el seu pare s’està morint. Un viatge de 30 hores, amb les seves escales i en un organisme on totes les drogues aniran baixant, una a una, tota una experiència que serveix per retrobar-se amb els amics al barri, fent una mena de punt final i arrodonint el llibre.

Welsh aconsegueix moure’s pels extrems amb tota naturalitat, i ens fa simpàtics personatges amb qui no tenim res en comú. Aquest és un llibre sobre l’amistat i el pas de la infantesa a la vida adulta. Però cap gabinet de psicòlegs o educadors benpensants recomanarà mai aquest llibre, perquè el que es veu, així de bones a primeres, són una colla d’arreplegats borratxos, sortits i col·locats amb ganes de gresca i… heu estat a Lloret alguna setmana santa o estiu quan el poble està envaït per turistes britànics? Doncs ja us podeu fer una idea.

I no vull acabar sense reprendre allò que deia fa unes 400 paraules. Què s’haurà fet de…? A mi Trainspotting em va impactar, primer la pel·lícula i després el llibre. Ja que fan una aparició a Cola, el que en podríem dir un cameo, no puc evitar preguntar-me què se n’haurà fet de Renton amb tota la pasta que va birlar als col·legues? i en Sick Boy? i el psicòpata d’en Francis Begbie? i el tros de pa de l’Spud? Tot això i molt més a Porno, on ens retrobem amb els personatges principals de Trainspotting (l’especificació “principals” va pels lectors de la novel·la que recordaran que hi havia una legió de personatges) deu anys després, tots ells molt més que abans. Més vells, més malalts, més retorçats però no més savis ni més compassius. Però parlant de Welsh no us esperarieu un plàcid trànsit cap a la maduresa no? Això no fa pels del Leith!