Hi ha molts autors que fan la impressió de no saber que carai explicar quan es posen a escriure. I per tant, com qui no vol la cosa, en lloc d’inventar personatges i trames i girs de guió, tiren de la seva experiència. Això és tant vell que si em poso a buscar exemples, ens hi estarem fins demà. Hi ha autors que tenen tota la seva biografia novel·lada per ells mateixos, com el cas de Charles Bukowski, tot i que en direm Henry Chinaski. Henry Chinaski comparteix nom amb Charles Bukowski (el seu nom era Henry Charles Bukowski), i va ser el seu alter ego literari-biogràfic.
 

 

La primera cosa que recuerdo es estar debajo de algo. Era una mesa, veía la pata de una mesa, veía las piernas de la gente, y una parte del mantel colgando. Estaba oscuro allí debajo, me gustaba estar ahí. Debió haber sido en Alemania, yo debía tener entre uno y dos años de edad. Era en 1922. Me sentía bien bajo la mesa. Nadie parecía darse cuenta de que yo estaba allí. La luz del sol se reflejaba en la alfombra y en las piernas de la gente. Me gustaba la luz del sol. Las piernas de la gente no eran interesantes, no eran como el trozo de mantel que colgaba, ni como la pata de la mesa, ni como la luz del sol.

 

De seguida van arribar els anys de la Gran Depressió, son pare, com els pares de molts més nois, es va quedar a l’atur. Els altres pares quan es quedaven a l’atur doncs es quedaven asseguts al porxo, passant l’estona com bonament podien. Però el pare de Hank no, ell es llevava a la mateixa hora, i se n’anava, i tornava a la tarda, com si hagués complert una jornada laboral inexistent, i feia pagar la seva pobresa i la seva frustració amb la família, especialment amb son fill.

Els primers anys de Hank estan marcats per una escola on no encaixava i les pallisses de son pare. Son pare creia que si anava a una escola de nens rics, les coses li anirien millor, per tant Hank havia de caminar fins a una escola que li queia francament lluny on la seva pobresa era molt més evident per contrast. Amb prou feines va fer amics, allà els nanos anaven amb jerseis de marca, arribaven a l’institut en cotxe… en aquest món el jove Chinaski no encaixava.

 

Aquel  día  no  me  metí  en  la  cama.  Mi  madre  estaba  leyendo  la  nota.  Al poco rato la oí llorar. Luego empezó a lamentarse:
—¡Oh,  Dios  mío!  ¡Eres  la  desgracia de  tu  padre  y  mía! ¡Qué  desgracia! ¡Supón que se enteran los vecinos! ¿Qué pensarán los vecinos?
Ellos nunca hablaban con los vecinos.
Entonces se abrió la puerta y mi madre entró corriendo en la habitación:
—¿Cómo le has podido hacer esto a tu madre?
Las lágrimas le caían por la cara. Me sentí culpable.
—¡Espera a que llegue tu padre![…]
Cogió  la  badana  de cuero para afilar la navaja de afeitar que colgaba de un gancho. Iba a ser la primera  de  una  serie  incontable  de  palizas  que  se  fueron  haciendo  más  y  más frecuentes. Siempre, me parecía a mí, sin una verdadera razón.
—Bueno, bájate los pantalones.
Me bajé los pantalones.
—Bájate los calzoncillos.
Me los bajé.
Entonces me atizó. El primer golpe me produjo más impresión que dolor. El segundo me hizo más daño. Cada golpe iba incrementando el dolor.

 

 
Tot i el balanç clarament negatiu hi va haver coses bones. Alguna redacció escolar va tenir cert èxit a classe, va descobrir els llibres i la lectura, fins i tot va compartir alguns escassos moments entranyables amb son pare, però no era més que un miratge. Pocs amics, poca comprensió i  gens d’afecte, en aquests primers anys Hank va descobrir: l’alcohol i el sexe (en solitari); i va decidir que marxaria de casa així que pogués.

El llibre acaba amb l’atac japonès a Pearl Harbour, Hank es troba amb un antic company d’estudis que s’allista voluntari, però ell no, ell passa i es queda als Estats Units.

I arribem a Factotum, tot i que per ser biogràficament correctes hauríem de barrejar parts de Factotum amb parts de Cartero, però l’ordre més lògic és aquest.

 

 

 

Empezó por una equivocación.
Estábamos en navidades y me enteré por el borracho que vivía calle arriba, y que lo hacía todos los años, que contrataban a cualquiera que se presentase, así que fui y lo siguiente que supe fue que tenía una saca de cuero a mis espaldas y que me dedicaba a pasear a mis anchas. Vaya un trabajo, pensé. ¡Tirado! Sólo te daban una manzana o dos y si te las arreglabas para terminar, el cartero regular te asignaba otra manzana para repartir el correo, o también podías volver y el jefe te mandaba a otra parte, pero lo mejor que podías hacer era tomarte tu tiempo y meter relajadamente las tarjetas de Navidad en los buzones.[…]
Pero no podía dejar de pensar: “Carambla, todo lo que hacen estos carteros es dejar unas cuantas cartas en el buzón y echar polvos. Este es un trabajo para mí, oh sí sí sí.”

 

Al llarg dels anys Bukowski s’havia fet un nom, sobretot com a poeta maleït, havia publicat alguns contes i fins i tot articles en una revista “underground”. Articles que li van valdre una entrevista amb els capitosts del Servei Postal dels Estats Units, que el van deixar en pau quan va amenaçar de recórrer a ACLU explicant que l’estaven coaccionant pel que escrivia o deixava d’escriure. Podeu trobar la majoria d’aquests articles a Escritos de un viejo indecente. Amb tot això i Cartero ja tenim a Bukowski -perdó Chinaski– com un autor consolidat, això farà que es tranquilitzi? Estem parlant de Chinaski, o sigui que passem al següent llibre: Mujeres.
 

 

 
A Hank ara el conviden a fer lectures de poesia, li paguen, té diners, i les dones de cop i volta li cauen del cel. Viu el que podria ser el seu paradís, ha costat, li ha arribat ben passada la cinquantena però no es posarà llepafils. Ara és un escriptor que es dedica a escriure, s’han acabat les feines miserables encadenades una darrera l’altra… Aquest és un llibre sobre sexe i alcohol, o això semblaria, però no és només això. Són moltes coses, no triem una parella només per una cosa, tampoc ho fa en Hank, ni tampoc a ell el trien només per una cosa, i comença a intuir que tant ell com elles l’única cosa que volen és no morir sols. També es troba a dones força desequilibrades que han llegit les seves poesies i el volen conèixer. Una situació que a ell el situava en completa inferioritat, elles ho sabien tot d’ell però ell no en sabia res d’elles.
 

 
Així com Factotum i Cartero serien els dos llibres de feines aquest seria el seu llibre de dones, hi surten totes. Surt Lydia Vanee amb qui va estar força temps, surten moltes altres com l’amfetamínica Tammie, o turistes alemanyes o… i surt Sarah la que ja seria la seva dona fins al final.

Però quan a un escriptor li arriba l’èxit apareix Hollywood, sempre atent a qualsevol possibilitat de fer diners. I amb això arribem al final:
 

I amb això acabaríem. Encara va publicar una novel·la fora del que podríem dir “cicle Chinaski” i s’han recuperat diaris, quaderns, i poesies, així que el seu material disponible és abundant.

Hank va ser un dels darrers maleïts, però va donar veu a una sèrie de coses que normalment no apareixien a les novel·les americanes. La frustració, la precarietat laboral i sobretot el fet que tot això gairebé no li importés, ell estava preocupant sobrevivint i no tornant-se boig. A la seva manera i en les coses que realment li importaven sí que va ser un triomfador, tot i que és una etiqueta que a priori no se li posaria. Potser el seu gran triomf va ser fer veure als perdedors i als desesperats del món que no estaven sols.