Navarro Cuartiellas, Arcadi
Contra natura : l’essència conflictiva del món viu
Alzira: Bromera ; València : Universitat de València, Cátedra de Divulgació de la Ciència, 2006

Al juliol de 2015, la web de BBC Nature recollia una notícia agredolça. Aquell mateix mes, la revista Marine Mammal Science publicava un article d’un estudi de camp portat a terme el 2013. L’estudi explicava que per primera vegada s’havia observat una femella de dofí mular donar a llum a la natura. El feliç moment va quedar eclipsat per un impactant gir dels esdeveniments: només dos minuts després de néixer, dos mascles es van apropar fins al petit i van provar d’ofegar-lo. Cada vegada que els mascles provaven d’enfonsar el petit, la mare l’empenyia fora de l’aigua, aguantant-lo amb el seu cap perquè pogués respirar. Els dos mascles van continuar amb els seus intents durant 30 minuts. Després, durant dues hores i mitja, els mascles van flanquejar la mare i el seu nonat. Finalment, els investigadors van perdre de vista tant la mare com al petit. La notícia de la BBC acabava amb unes paraules que donaven un respir als lectors: “She and the calf may well be safe at sea”.

El dofí molar és l’espècie de dofí més estesa arreu del món, i el seu caràcter juganer i tafaner, junt amb la seva intel·ligència, els ha valgut una reputació d’animal adorable. Per a algunes persones, deu ser xocant pensar que els dofins poden cometre infanticidi. Però, de fet, l’infanticidi és molt freqüent a la natura. És portat a terme per a una varietat d’espècies: lleons, mones, ratolins, primats. En aquest sentit, l’article de Marine Mammal Science també és interessant, perquè l’infanticidi als dofins havia estat rarament observat d’una manera tan clara. L’autora, Robin Pertree, comenta que els mascles havien estat observats prop de la mare una hora i mitja abans que aquesta donés a llum, tal com si s’estiguessin preparant per a l’atac.

El catàleg d’horrors al món natural és molt ampli. Tot i així, la imatge de la natura com a una mena de benefactora benèvola està molt estesa a la societat. El biòleg Arcadi Navarro dedica el seu llibre Contra natura a desmuntar aquesta imatge.

Ens diu Navarro que a la natura se li atribueixen qualitats com la saviesa, l’harmonia, l’equilibri i la bondat. Per al biòleg, aquestes preconcepcions constitueixen un mite que anomena biocentrisme. Segons l’autor, el biocentrisme ens ofereix una imatge de la humanitat alienada de la mare natura: una humanitat que, en lloc de prendre nota dels principis d’harmonia, sostenibilitat i equilibri que regnen a la natura, es dedica a explotar, esclavitzar i destruir el món viu. Aquesta imatge és present a àmbits diversos com la ciència (quan es discuteixen controvertides hipòtesis, com la de Gaia, o quan es parla de “medicina alternativa”), però també a la política (en les discussions sobre la contaminació o la gestió dels recursos), o fins i tot a la gastronomia (en el rebuig als productes transgènics).

Navarro no nega l’existència de la bondat o de la cooperació a la natura. Tampoc nega que les polítiques que es porten a terme en nom del biocentrisme siguin encertades. El seu objectiu és aparentment més modest:

Simplement, sostinc que les bones causes necessiten bons arguments. Usar mitges veritats o directament mentides per defensar, per exemple, la necessitat d’incrementar la quantitat de llegums a les nostres dietes o la conveniència de la reducció en l’ús de combustibles fòssils, és, a la llarga, perjudicial per a la causa que es defensa. Penso, en definitiva, que cal una comprensió adequada de l’Univers per tal d’aprendre a viure-hi millor. (p. 27)

I això sense oblidar que de la comprensió del funcionament de la natura no se’n poden extreure lliçons morals i ètiques, i que aquesta comprensió no ens obliga a acceptar passivament les coses tal com són.

Els capítols de Contra natura estan dedicats a examinar els tòpics biocentristes més freqüents. Però, com no podia ser d’una altra manera parlant del món natural, l’anàlisi de Navarro es fonamenta en els principis postulats per Charles Darwin a la seva teoria de l’evolució per selecció natural. Són les que Navarro anomena les regles del joc (capítol 2), i que es poden expressar d’una manera ben simple:

Principi de variació: hi ha diferències entre organismes. Principi d’herència: aquestes diferències es transmeten de pares a fills. Principi de fitness diferencial: alguns d’aquests trets heretables afecten el nombre de descendents que un individu tindrà. (p. 33)

La selecció natural actua afavorint aquells individus que posseeixen trets que els permetin reproduir-se més, ja siguin aquests trets la capacitat de córrer més ràpid, l’explotació més eficient d’un recurs o la flexibilitat en les capacitats intel·lectuals.

Una vegada establertes les regles del joc de la natura, Navarro desconstrueix els mites del biocentrisme. El primer d’ells és la idea de la natura pacífica (capítol 3). Els exemples de brutalitat i de dolor a la natura són ben abundants, contrastant amb la imatge d’una natura harmoniosa que es preocupa pel benestar dels seus fills. Els més clars es donen en les relacions de depredació. Però Navarro ens diu que són casos que no podran convèncer als biocentristes de la indiferència de la natura. I és que sempre es pot veure la depredació com una expressió d’un suposat equilibri natural, d’un cicle de la vida. No deixa de ser interessant que, a l’agost de 2015, la web de BBC Nature es fes ressò d’un altre article impactant: uns investigadors han documentat com, durant 20 anys, un grup de ximpanzés del parc nacional de Kibale, a Uganda, ha caçat sistemàticament una espècie de mona, el còlob vermell, fins a gairebé portar-la al límit de l’extinció. Almenys per als ximpanzés de Kibale, no sembla que s’apliqui la idea d’un equilibri natural.

Enfront de la depredació, comenta Navarro, també es pot adduir que els animals no maten per plaer, com ho fan els humans, sinó només per a alimentar-se. Ambdues idees són falses, replica Navarro. En primer lloc, la dopamina, la coneguda com a hormona del plaer, estimula la cacera i captura de preses en diferents grups animals. A més, la sensació de plaer també està lligada a l’aprenentatge de comportaments agressius: és el cas dels cadells de moltes espècies animals, que mitjançant el joc aprenen a exercir les seves habilitats de lluita, i a entendre els senyals relacionats. En segon lloc, a la natura no només es mata per aconseguir aliments. Com veiem al començament del post, l’infanticidi està molt estès al món animal i segurament és una estratègia dels mascles per a aconseguir que les femelles siguin receptives a nous aparellaments. Hi ha, però, un altre fenomen que mostra que la violència natural no només es porta a terme per la lluita de recursos. Des de 1994, gràcies a les observacions de Jane Goodall, se sap que els ximpanzés, el nostre parent més proper, assetgen i assassinen membres de grups propers en veritables accions bèl·liques:

Clar que no tot és lluita descarnada. A la natura existeix la cooperació, però aquí potser també ens deixem emportar pel biocentrisme (capítol 4). Per a la biologia, la cooperació es defineix en termes de cost i benefici:

Quan un individu incorre en un cost a fi de proporcionar-li un benefici a un altre individu o conjunt d’individus, diem que el primer individu coopera o que actua de manera altruista. El cost pot ser qualsevol cosa: des d’aliments, compartint els resultats d’una cacera o regurgitant al bec dels pollets el contingut del pap; fins a temps, dedicant una estona a esporgar de paràsits el pèl d’un altre individu. (p. 57)

Què fa que es doni la cooperació a la natura? El 1964 William D. Hamilton va proposar un mecanisme bàsic. Tots els organismes estem emparentats, per descendència i transmissió d’ADN, amb altres organismes. Aquest grau d’emparentament dependrà del sistema de reproducció de l’organisme. Hamilton va raonar que si la finalitat biològica dels éssers vius és transmetre a la descendència els gens, una manera d’acomplir-la, tot i que indirecta, és ajudar als nostres parents a sobreviure donat que compartim amb ells gens en diferents graus.

Però la cooperació basada en el grau de parentesc no és l’únic tipus de cooperació que es dóna a la natura. Mitjançant la reciprocitat indirecta, organismes no emparentats també es presten ajuda i suport, però amb un matís important: individus altruistes cooperen amb d’altres que hagin demostrat ser bons cooperants en el passat. Un bon exemple de cooperació indirecta es dóna en els ratpenats vampirs:

Quan tornen al seu cau després d’alimentar-se, els individus que han aconseguit xuclar molta sang solen repartir-la entre els que tenen menys èxit regurgitant-la dins les seves boques. Els individus menys cooperatius, que prefereixen quedar-se per a ells la sang que han acumulat, tendeixen a no rebre’n dels companys en moments de necessitat. (p. 67 – 68)

Aquesta tendència a no ajudar als no cooperadors s’exacerba en moltes espècies (inclosa la nostra) fins a arribar al càstig actiu d’individus egoistes, encara que els castigadors no en treguin un benefici directe.

Amb aquest resum dels mecanismes principals que fomenten la cooperació, Navarro conclou:

Sembla, doncs, que en els casos en què la selecció natural ha permès que la natura esdevingui solidària, altruista o cooperativa, ho ha fet d’acord amb determinats interessos ocults i no s’ha descuidat d’establir mecanismes policials per forçar la cooperació. En aquest sentit, la natura solidària […] no existeix. (p. 68 – 69)

Deixem de banda la cooperació, per parlar d’un altre acte polèmic i que per a Navarro es dóna a dojo a la natura: la mentida (capítol 5).

Potser la forma més elemental de mentida sigui el camuflatge: confondre’s amb el medi per a ocultar la pròpia presència. Una altra estratègia ben freqüent és el mimetisme, una tàctica mitjançant la qual un organisme s’especialitza a semblar-se a un altre: gràcies al mimetisme un organisme pot fingir ser un depredador dels seus depredadors naturals (per exemple, les papallones Paó de dia llueixen a les ales dibuixos que s’assemblen als ulls d’enemics dels ocells, com els gats), o bé pot fingir ser un altre organisme perillós per als seus depredadors (per exemple, les papallones virrei s’assemblen a les papallones monarca, que són tòxiques per als ocells). El mimetisme té una expressió sorprenent al món dels patògens: bacteris, protozous i fins i tot cucs aconsegueixen enganyar els nostres sistemes immunes recobrint-se de proteïnes que s’assemblen a les pròpies de l’organisme infectat.

No obstant això, si volem trobar exemples de mentides a la manera humana, hem de tornar a parlar dels primats. Tan flexible és l’art de l’engany en aquest grup, que s’han establert tres grans grups d’estratègies: les manipulacions, en les quals s’aconsegueix alguna cosa provocant en els altres interpretacions errònies d’una situació; les ocultacions, en les que s’amaga quelcom o es fa alguna cosa, com aparellar-se, protegit de la mirada dels altres; les distraccions, en les quals es donen dades falses sobre la presència d’enemics com a mitjà de desviar l’atenció. Un exemple de mentida als primats: una mare ximpanzé menteix al seu fill per a aconseguir les eines que ell estava utilitzant (no et perdis la cara de la mare al final de l’acció):

El tòpic de l’harmonia natural tampoc escapa a l’escrutini de l’autor (capítol 6). Escriu Navarro que quan els biocentristes parlen de l’harmonia natural defugen referir-se a les situacions de violència, conflicte i mentida que hem vist fins ara, per a centrar-se en l’aparent harmonia que regna als nostres cossos: centenars de milions de cèl·lules treballant conjuntament pel bé comú. Una vegada més, les coses poden no ser el que semblen.

Tot i que és cert que el funcionament del nostre cos requereix un grau finíssim de coordinació, el conflicte sempre és latent, degut a les regles del joc darwinista: podria succeir que una cèl·lula patís una mutació que la fes més eficient captant recursos, o que accelerés la seva taxa de divisió. Llavors, la cèl·lula en qüestió es multiplicaria sense mesura, a costa de les altres cèl·lules de l’organisme. Segur que no se t’escapa que aquesta és una descripció molt bàsica del funcionament del càncer.

No només trobem amenaces per a l’harmonia en l’àmbit de la cèl·lula: el conflicte també és present en l’àmbit dels gens. Al genoma existeixen fragments d’ADN, els anomenats elements transponibles o transposons, que tenen la capacitat de fer còpies de si mateixos en altres llocs del genoma. Aquests fragments, que als humans poden sumar el 40% del genoma, es comporten tal com si fossin veritables gens egoistes, ja que fan còpies de si mateixos independentment de l’harmonia del conjunt.

Una important font d’inharmonia per als humans ve donada pels diferents interessos reproductius dels gèneres sexuals. Per al gènere masculí, la inversió per a produir cèl·lules sexuals (espermatozous) és molt menor, podent-ne produir en gran quantitat. Per contra, per al gènere femení, produir cèl·lules sexuals (òvuls) és més costós, raó per la qual en produeixen menys. El resultat és que homes i dones solen tindre diferents interessos en conflicte, una manca d’harmonia que influencia fins i tot les nostres societats:

[el sexe femení] tendeix a adoptar l’estratègia de tenir major cura dels seus descendents i incrementar la inversió en cadascun d’ells. En contrast, [el sexe masculí] adopta l’estratègia d’efectuar un major nombre d’intents reproductius amb una menor inversió en la descendència. (p. 98)

Ben arrelat també està el tòpic del fet que a la natura regna la llibertat (capítol 7). Això no obstant, s’han descrit vora de quaranta espècies de formigues que exploten com a esclaves d’altres formigues, de les mateixes espècies o d’altres de diferents. A les formigues esclaves no se’ls permet reproduir-se, i quan moren de velles són substituïdes per altres esclaves, presoneres que les formigues esclavitzadores han aconseguit en una nova invasió.

Com a mostra d’aquest fenomen, Navarro ens comenta el cas de les formigues del gènere Polyergus. Perfectament adaptades per a la guerra, però maldestres per a les tasques diàries, les formigues Polyergus utilitzen esclaves del gènere Formica per a tindre cura del niu i per a aconseguir aliment. Quan el nombre d’esclaves comença a minvar, les Polyergus ataquen un niu proper de Formica, matant a tots els adults i emportant-se les larves i les pupes al seu niu. Quan aquestes arriben a adultes, accepten les marques químiques de l’espècie raptora com a pròpies, assumint així que els habitants del niu pertanyen a la seva pròpia espècie.

No només s’utilitza la força per a obtenir esclaus: la guerra química és una constant en el procés. Així, algunes espècies esclavistes produeixen grans quantitats d’acetats amb els quals ruixen a les formigues que presenten resistència. Aquests acetats tenen diverses funcions: poden atraure l’atenció d’altres membres de l’exèrcit invasor que corren a agrupar-se allà on la lluita és més intensa; o bé indueixen en les formigues envaïdes un estat de pànic i confusió que dispersa els grups de resistents; o, també, estimulen baralles mortals entre les defensores del niu envaït.

Resumeix Navarro que, com mostra el cas de les formigues esclavistes:

Amb independència de consideracions morals de cap mena, l’esclavisme s’ha imposat diverses vegades com una adaptació amb èxit. Res condueix a pensar que no tornarà a sorgir, potser en les formigues, potser en altres animals. La mare natura no es preocupa d’explotadors o explotats, sinó que es regeix d’acord amb les lleis implacables de l’èxit reproductiu diferencial. (p. 110)

La relació entre mares i la seva descendència és l’objectiu d’un altre tòpic (capítol 8), tant pel que fa a l’amor de la mare cap als fills com pel que fa a les relacions, suposadament harmonioses, entre mares i fills.

L’amor matern és tot un arquetip de la nostra cultura, però té unes motivacions evolutives ben poc romàntiques. En moltes espècies animals, la inversió de les mares en les cries supera en molt la dels pares. Donada aquesta quantitat de recursos invertits és lògic, diu Navarro, que la selecció natural hagi afavorit mecanismes per estimular que les mares tinguin cura dels fills. I un dels mecanismes més conegut és la regulació hormonal. En aquest sentit, l’oxitocina (l’anomenada hormona de l’amor) té, entre d’altres, la funció d’estimular l’amor de la mare:

Una gran quantitat d’experiments realitzats a partir dels anys 80 del segle passat amb diversos mamífers (ratolins, ovelles o primats, per exemple) demostren que, quan a una femella que acaba de tenir un fill se li administra alguna substància inhibidora de l’oxitocina, aquesta no mostra el comportament maternal habitual i no pren cap cura del nadó. En canvi, les femelles verges a les quals s’injecta oxitocina tendeixen a mostrar comportaments maternals envers cries d’altri. (p. 114)

Potser hi ha persones que trobin insuportable aquesta reducció de l’amor matern a una qüestió hormonal, escriu Navarro. Però la desmitificació continua si s’examina la relació entre mare i descendència, una relació plena de conflictes d’interès.

Per exemple: les dones embarassades tenen una quantitat de sucre en sang després d’un àpat més elevat que les dones no gestants, tot i tenir un nivell d’insulina (l’hormona que fa que el sucre surti de la sang) fins i tot més alt que el de les dones no gestants. La causa d’aquest fenomen es troba a la placenta: la secreció d’una hormona, el lactògen placentari humà (LPH), per part de la placenta redueix l’efecte de la insulina en la sang de la mare, provocant l’anomenada diabetis gestacional. La secreció de LPH és independent dels sistemes de regulació hormonal de la mare, estant regulada pels gens del fetus. I amb quina finalitat?: des del punt de vista del fetus, com més estona es mantinguin elevats els nivells de sucre en la sang de la mare, més aliment en podrà obtenir, encara que sigui una tàctica que pugui ser perjudicial per a la mare:

En aproximadament un 10% de casos la mare esdevé prou resistent a la insulina perquè se li diagnostiqui diabetis gestacional. Aquesta condició resulta en un increment en el risc de patir diabetis després de l’embaràs i, de fet, el 50% de les mares a qui s’ha diagnosticat diabetis gestacional esdeven diabètiques en algun moment de la seva vida. (p. 119)

Però aquest no és l’únic conflicte entre mares i fills. Així, si la mare no pren suficient calci a través de la seva dieta, l’esquelet del fetus es forma a compte de l’esquelet de la mare. I un altre exemple encara més xocant: a les primeres setmanes de l’embaràs, cèl·lules de la placenta ataquen les parets de certes artèries de la mare, fent que el torrent sanguini de la mare quedi obert al fetus perquè aquest pugui aprofitar-se’n tant com vulgui.

Amb aquest panorama Navarro escriu que:

La relació entre mares i fills no és precisament un arquetip d’harmonia, sinó que està prenyada de conflictes. […] La selecció natural és capaç de tenir en compte totes aquestes relacions cost/benefici. La mare natura, doncs, no és precisament bondadosa, sinó que milions d’anys d’evolució semblen haver-la transformada en una freda i eficaç comptable. (p. 122)

Un altre tòpic ben modern i d’actualitat: la idea que “natural” equival a “saludable” (capítol 9). I és que, des de fa uns anys, botigues, supermercats i grans magatzems ens ofereixen cada cop més productes “orgànics”, que són tinguts d’alguna manera per més naturals i, per tant, per més saludables. Però, és certa aquesta identificació? Navarro manté que no, i addueix tres raons:

En primer lloc, tot i la por als aliments “artificials”, com els transgènics, o a productes com pesticides u hormones per engreixar bestiar, aquests no solen provocar morts de per se, mentre que una dieta desequilibrada, encara que tots els productes ingerits siguin “orgànics”, pot provocar malalties cardiovasculars o fins i tot càncer. En segon lloc, determinats aliments “naturals” ben freqüents també poden ser tòxics, gràcies a substàncies que emmagatzemen: és el cas de les patates, els tomàquets o els cacauets. En tercer lloc, hi ha molta preocupació pels productes carcinògens que la producció moderna d’aliments pugui haver introduït a la nostra dieta, però no som conscients de les quantitats d’aquests productes que ingerim de manera voluntària:

Amb una bona calçotada acompanyada de xai a la brasa, regada amb un vi jove – tots ells de producció orgànica – i rematada amb un parell de tasses de cafè, ingerim una quantitat més gran de carcinògens artificials que consumim durant un any sencer d’àpats normals. (p. 126)

Les preocupacions sobre els productes artificials estan associades amb la idea que el nostre estil de vida és antinatural. Segons aquesta idea, la vida dels nostres ancestres seria més saludable que la vida moderna. Res més lluny de la realitat. I és que si actualment tenim vides més llargues, és gràcies al fet que l’ésser humà ha pogut disminuir l’exposició a les toxines naturals, i a la millora en les mesures higièniques.

Potser la vida dels nostres avantpassats no fos més saludable que la nostra, però són els productes naturals una font de salut? De fet sí, ens diu Navarro: hi ha plantes de les quals es coneixen propietats medicinals des de fa segles, com el te o el cafè, les arrels de valeriana o l’escorça de salze. No obstant això, la manca del mètode científic va propiciar que aquestes virtuts s’expliquessin recorrent al pensament màgic o religiós de cada cultura, motiu pel qual alguns fets certs van quedar diluïts entre “mitges veritats, mentides, esperances i supersticions” (p. 130). I és així com s’han anat generant una gran quantitat de tractaments pseudomèdics que no sols no funcionen, sinó que a més poden ser perjudicials (com els tractaments a base d’herbes com la consolda o la de Sant Joan).

Per rematar aquest tòpic, Navarro comenta que hi ha un sentit més rigorós en què la natura no pot ser font de salut: la malaltia és una part inextricable del món viu:

La natura no fomenta la salut sinó la procreació i encara que, com és lògic, els organismes més saludables es reprodueixin més, això no implica ni un estat físic perfecte ni l’absència de conflictes, externs o interns, que condueixin a la malaltia. De fet, la malaltia és la manifestació directa o indirecta d’alguns conflictes que han estat i segueixen sent imprescindibles per al manteniment de la vida a la Terra. (p. 136)

El capítol 10 està dedicat a una interessant paradoxa. Si l’objectiu biològic de tot organisme és reproduir-se, com és que els organismes envelleixen fins a morir? No seria lògic pensar que la selecció natural hagués afavorit l’existència d’organismes que visquessin com més anys millor, per tal que poguessin reproduir-se com més millor? De fet, sembla que l’edat màxima a la qual podem arribar els humans no ha variat massa (un llindar màxim de 120 anys).

La solució al problema, proposada per l’evolucionista George C. Willimas, es troba en el funcionament dels gens pleiotròpics. Aquests gens tenen més d’un efecte sobre l’organisme, com aquells que als gats determinen simultàniament el color del pèl blanc i la sordesa. Segons Williams, un gen podria ser afavorit per la selecció natural si tingués un efecte beneficiós sobre els organismes joves en edat reproductiva, encara que en tingui un altre efecte perjudicial en edats avançades. La recerca ha permès trobar una llarga llista de variants genètiques que són beneficioses a l’edat reproductiva però perjudicials en etapes posteriors: en són exemples el mateix sistema immunitari, que amb els anys produeix compostos químics que en acumular-se deterioren l’organisme, o l’hemocromatosi, un excés d’absorció de ferro que a la joventut evita l’anèmia, però que pot produir dipòsits que afectin el fetge.

Una altra qüestió important relacionada amb l’envelliment humà és la menopausa. El mateix Williams en va proposar una explicació. Per a les dones, el fet de tindre fills a una edat avançada pot ser un problema, donat que pot ser que la mare no pugui aportar tot el necessari al fill perquè creixi amb èxit. Així, renunciar a tindre més descendència per cuidar la que ja es té és una bona estratègia per a les femelles humanes. I encara més: quan acaba l’edat reproductiva de les dones, aquestes encara poden ajudar a tindre cura dels néts (l’anomenat efecte àvia), que és una bona manera d’augmentar la possibilitat que els mateixos gens passin a les generacions futures.

La resolució d’aquestes paradoxes relacionades amb l’envelliment fa escriure a Navarro:

[…] la mare natura no sols no és gens respectuosa amb la gent gran, sinó que, fent gala d’un meticulós sadisme, en procura activament el malestar. (p. 146)

Molt sovint, es parla de la natura com a model a seguir respecte a sostenibilitat i reciclatge, en contraposició al dispendi de les nostres societats. I això és un altre prejudici, segons Navarro (capítol 11): a la natura ni s’estalvia ni es recicla, i no se segueix un model sostenible. Vegem-ho per punts.

Al món natural es produeixen autèntiques curses d’armaments entre els organismes: per exemple, una millora en la velocitat d’un depredador empeny a les preses a una millora en la velocitat de fugida, pel fet que les preses més veloces són les que sobreviuran millor. Els casos més clars de despesa innecessària tenen a veure amb aquestes curses d’armaments. Navarro comenta un cas ben espectacular: la selva de l’Amazònia. Allà, les plantes estan obligades a créixer sense pausa per tal de competir amb l’alçària de les altres plantes i així arribar a la llum del sol. La paradoxa és que les plantes, tot i aquest espectacular creixement, rebrien la mateixa quantitat de llum que si fossin més curtes. Però ja és massa tard: l’existència casual d’algunes plantes amb creixement ràpid acaba obligant a les altres a participar en una esbojarrada cursa d’armaments. Les despeses entre contrincants, siguin plantes, animals, o qualsevol altre tipus d’organisme, solen ser tan grans que l’energia invertida no pot ser dedicada a altres funcions.

No només es malgasta a la natura a causa de les curses d’armaments. Les despeses associades a la selecció sexual són un altre exemple. Pensem en la cua del paó mascle: una elaborada i complexa estructura, que requereix força energia i que, a més, augmenta el risc del paó de ser descobert i caçat per un depredador. L’existència d’estructures com aquesta és deguda a la selecció sexual: si les femelles desenvolupen una preferència per a determinats trets (com una cua llampant), els mascles acabaran presentant dits drets precisament perquè s’adapten a les preferències femenines. Aquests trets exagerats es presenten en diferents grups animals, com la cabellera del lleó, les banyes dels cérvols o les escates de brillants colors de certs llangardaixos.

I encara un altre exemple de dispendi: l’existència d’òrgans vestigials, estructures que potser en un passat evolutiu havien tingut una funció, però que amb el pas de les generacions l’han perduda. L’apèndix dels humans és un bon exemple d’una estructura que no només és inservible en l’actualitat, sinó que a més pot ser perillosa.

El reciclatge també és estrany a la natura. És cert que hi ha organismes que aprofiten productes generats per altres organismes. Però això no és una estratègia de reciclatge: aquests organismes poden sobreviure encara que els recursos no siguin deixalles: per exemple, els fongs que es crien en cadàvers poden causar greus infeccions cutànies a la nostra pell.

Com la selecció natural no és un procés dirigit a una finalitat, sinó atzarós, res no implica que hagin d’existir organismes que reciclin les deixalles que d’altres produeixen. Navarro posa dos exemples molt clars: en primer lloc, l’oxigen: un producte secundari del metabolisme de certs bacteris ancestrals, que per a les primeres formes de vida era un verí mortal; en segon lloc, el petroli, format per restes enterrades i no reciclades de plantes i animals antics.

Per últim, la natura tampoc sembla ser sostenible. Els biocentristes, diu Navarro, acostumen a utilitzar les extincions causades per l’home com a exemple de manca d’una actitud sostenible. Però els humans no som l’única causa d’extincions. Per a argumentar aquest punt, Navarro esmenta el treball de Ricard V. Solé. En estudiar el registre fòssil, Solé va proposar que les extincions, tant en períodes curts com en llargs, podrien deure’s

no a causes externes, si no a oscil·alcions en els ecosistemes causats per pertorbacions en la biosfera. Aquestes pertorbacions no tenen per què ser grans i, de fet, poden arribar a ser molt petites, com ara fluctuacions perfectament normals en l’abundància de predadors i preses que […] tindrien conseqüències catastròfiques. (p. 164)

A més, Solé també va suggerir que l’augment de la biodiversitat d’alguns ecosistemes els converteixen en xarxes complexes a la frontera de la inestabilitat, on en poden produir grans fluctuacions espontànies:

Irònicament, els ecosistemes neotropicals on – a causa de la seva paradigmàtica biodiversitat – les interconnexions són més abundants i complexes, entrarien dins d’aquesta classe de sistemes als quals la mateixa natura hauria situat a la vora de l’abisme, en un estat crític permanent. (p. 164 – 165)

Torn per al darrer tòpic, la idea que els humans ens hem allunyat de la natura a causa de la influència de la cultura (capítol 12). Per a Navarro, hi ha diversos arguments sòlids que mostrarien que els humans, en contra del tòpic biocentrista, mai ens hem allunyat de la natura.

En primer lloc, els nostres cervells encara no haurien tingut temps d’adaptar-se a les condicions de vida moderna que els biocentristes qualifiquen d’antinaturals. La major part de l’evolució humana va tindre lloc en circumstàncies ben diferents de les actuals, i són aquestes condicions les que, mitjançant la selecció natural, han contribuït a donar forma a les nostres característiques psicològiques. Com diu Navarro,

[…] hem heretat uns cervells sintonitzats a l’edat de pedra. És aquesta sintonització que explica molts aspectes de la nostra cultura que ens poden resultar xocants precisament perquè no ens semblen prou artificials o prou allunyats de la natura. (p. 172)

En segon lloc, els humans encara ens trobem sota la influència de la selecció natural, contradient l’afirmació que la ciència i la tecnologia hagin afavorit que els humans moderns hàgim escapat del seu efecte. I és que, dissortadament, encara hi ha un ampli ventall de situacions en què la pobresa i la malaltia deixen marge per a l’efecte de la selecció. A més, segons Navarro hi ha molts aspectes fonamentals de la nostra vida determinats per la selecció que encara no han rebut una influència rellevant de la modernitat.

En tercer lloc, els humans no ens hem allunyat de la natura perquè allò que suposadament ens separa, la cultura i els continguts que en formen part, també està sotmesa als tres principis bàsics de la selecció natural. El biòleg Richard Dawkins va proposar als anys 70 que la cultura podria presentar la mateixa dinàmica que els gens, i que per tant podrien estar sotmesos a selecció. Dawkins va anomenar mems a les unitats de transmissió cultural que estarien sota la influència de la selecció. Tot i que la noció de mem establerta per Dawkins era molt ambigua, ja que permetia encabir pràcticament qualsevol contingut cultural (maneres de vestir, melodies, creences religioses,…), segons sembla, la seva hipòtesi ha resultat ser força encertada. Navarro menciona el treball d’un grup d’investigadors encapçalat per Kevin Laland, que en revisar els coneixements empírics sobre l’evolució cultural humana haurien conclòs que:

la cultura humana mostra, primer, variació i, segon, transmissió diferencial de les variants. A més, hi ha exemples clars de competència entre diferents variants culturals i d’acumulació gradual en el temps de les variants amb més èxit. […] els tres principis bàsics de la selecció natural es donen en la cultura humana. (p. 180)

Navarro posa de manifest la variació en els trets culturals esmentant que, des del 1790 s’han enregistrat gairebé cinc milions de patents només als Estats Units. Les variants culturals, siguin patents o no, es transmeten entre individus no emparentats, i aquestes variants tenen diferent probabilitat de transmissió, tal com mostra el cas de la tecnologia, on les variants més adequades acaben desplaçant les idees menys bones molt ràpidament.

Arribats al final de l’obra, Navarro reprèn la idea que servia d’introducció al seu propòsit: entendre la natura i el seu funcionament és el que ens pot ajudar a millorar les nostres vides i el nostre planeta:

L’única via perquè triomfin les causes que es defensen des del biocentrisme és, paradoxalment, abraçar el coneixement i renunciar al biocentrisme en si. (p. 187)

Contra natura és un llibre breu, de clara exposició i ple de fets sorprenents i esclaridors de com funciona realment el món natural. Els seus arguments són una mostra del fet que el pensament rigorós i racional no és una amenaça per a la millora de la vida humana, sinó un pilar imprescindible.