“Enfants terribles” de moda del Cinema Asiàtic. Si ara mateix juguem a posar etiquetes, crec poder afirmar que dos directors poden lluir aquests llorers a dia d’avui. El primer és el ja mundialment famós Bong Joon-Ho, que ha assolit el miracle: una peli en llengua no anglesa (coreana) guanya la grossa dels Òscars, fet pioner en les 92 cerimònies a Hollywood.
El segon respon al nom d’Hirokazu i és del Japó. El seu cinema és càlid com manteta de franel·la, proper com l’amic de la infantesa, global d’universal… i els conflictes que fan de motors de les seves faules sempre tenen el mateix nucli: la Família (amb l’excepció del seu thriller El tercer assassinat). Tots sabem que dins d’elles, de tensions i secrets n’anem sobrats; i dins d’ells aquest nou mestre de l’Extrem Orient hi gaudeix, com nen petit sense deures escolars.
Des de la mare soltera que desapareix a Nadie sabe, passant pel retrobament amb els pares ancians a Still walking, i continuant pel mutu autodescobriment de 4 germanes, amb difunt pare comú, però mares diferents, a la deliciosa La nostra germana petita, Koreeda sempre sap tocar-nos la fibra sensible. Tanmateix ho veiem a l’enyor d’un nen respecte al seu germà petit que viu lluny a Kiseki. I tants anys de bona feina van portar-lo a l’Olimp el 2018: Palma d’Or a Cannes i nominació a l’Òscar per Un asunto de família, on veiem que si la família delinqueix unida, també plora, riu, i cauen a l’abisme junts.
Si he volgut posar un focus especial en la “Súper Joia” que és De tal pare tal fill és perquè a més a més, i tornant a Bong Joon-Ho, té un potent punt en comú amb la película més popular avui del món confinat: Paràsits (2019). Trobareu a totes dues que, per capricis del destí, dues famílies de condició infinitament diversa (una rica i una amb ben pocs calerons) es veuen forçades a tenir una relació realment estreta. I és clar, això dóna a ambdós directors l’arsenal perfecte per a fer uns retrats emotivament lúcids de les seves terres d’origen.
A diferència de “Paràsits” aquí no trobareu cap toc de thriller, però sí sorpreses que us deixaran amb la boca ben oberta. Hi coneixereu dues famílies: dues mares, dos fills, dos pares. Dos equips antagònics que es miren amb recel, però que hi hauran d’aprendre a conèixer-se i estimar-se, perquè la vida et porta girs impossibles de predir…
Tingueu els kleenex a prop, benvolguts lectors: l’emoció us amararà per complet. Segur que quan descobriu la missió comuna amb la qual el destí repta a la família Nonomiya i la família Saiki, us demanareu: Què carai faria jo a les seves pells? I és que com podem saber quan comencem a ser pares DE DEBÒ ? Jo vaig prenent apunts, que encara no m´ha tocat… 😉