Fitzgerald, Francis Scott
El gran Gatsby
Barcelona : Edicions 62, 2008
Fitzgerald, Francis Scott
El gran Gatsby
Madrid : Alfaguara, 2007
Fitzgerald, Francis Scott
The great Gatsby
London : Penguin Books, 1994
Van ser uns anys de creixement econòmic imparable, de materialisme desbocat, d’abundància, hedonisme, disbauxa i optimisme… Fins que tot va fer crac i tot aquell miratge es va ensorrar, deixant molta gent sense res, literalment al carrer, a la ruïna més absoluta. El llampant somni del progrés s’havia revelat com una gran mentida… No, no parlo del nostre present més immediat, sinó dels esbojarrats anys 20, una època també coneguda com “l’era del jazz“. És en aquest període que se situa l’acció d’El Gran Gatsby, publicada l’any 1925.
Aquest any, la novel·la més emblemàtica de Fitzgerald (1896 -1940) i una de les més importants del segle XX queda lliure de drets fora dels Estats Units i ja ens hem trobat de sobte amb tres noves traduccions al castellà (RBA, Anagrama i Paréntesis). És una magnífica ocasió, doncs, per reivindicar la vigència d’aquest llibre fonamental.
La novel·la gira entorn de tres personatges principalment: Nick Carraway, el narrador i testimoni directe dels fets; Jay Gatsby, el tràgic heroi de la narració; i Daisy Buchanan, cosina de Nick i la dona a qui Gatsby vol conquerir. Tot va començar quan Gatsby i Daisy es van conèixer anys enrere: ell era un humil soldat i ella la filla predilecta d’una rica família. Com que ell no pertany a la mateixa classe social ni disposa de mitjans per proposar-li matrimoni, la relació arriba a la seva fi.
Però Gatsby farà tot el possible per assolir la posició econòmica que el permeti reconquerir Daisy. I ho aconsegueix en ple boom econòmic dels anys vint, i no sense obscures connexions amb la màfia. Així, ja milionari, es compra una mansió a la zona més exclusiva de Long Island, just al costat de la casa de Daisy i passa el seu temps oferint les festes més esplendoroses, plenes de bona música i alcohol a dojo, per tal de cridar la seva atenció.
D’entre les nombroses virtuts de la novel·la destaca sobretot el to pessimista i desencantat de la narració, com si l’autor preveiés el final catastròfic d’aquella dècada inconscient. El llibre a la seva vegada és una crítica a l’estratificació social del país, enfrontant les famílies patrícies de la costa est (el vells rics) representades pels Buchanan amb els nous rics a qui realment menyspreen i utilitzen en el seu benefici. La figura de Gatsby amb la seva aura misteriosa, tot i representar el fracàs del somni americà, o precisament per això, no perd la dignitat ni el seu caràcter tràgic i ens acaba captivant en fer-nos testimonis de la magnitud del seu autoengany. El llibre també és un elogi d’aquells que no es deixen enlluernar pels diners i valoren la honestedat per sobre de tot (Nick). I molt més: ens trobem amb una obra plena de matisos i significats, però no em vull estendre més i deixaré que els descobriu vosaltres mateixos si us animeu a (re)llegir-la.
Per acabar, només recordar que El Gran Gatsby va ser víctima d’una versió cinematogràfica l’any 1974 que hauria de figurar en qualsevol curs de com destrossar una novel·la en el seu pas a la gran pantalla. I això que Francis Ford Coppola és el guionista. Incomprensible. Us deixo amb el trailer original, que per sort dura només 30 segons. Per a aquest any s’anuncia un nou remake amb Leonardo di Caprio com a protagonista. Esperem que aquest cop se’n surtin millor.
Jo tinc curiositat per veure el nou remake amb Leonardo Dicaprio. Crec que el seu aspecte físic és com jo m’he imaginat en Gatsby. I ja que ho dieu, m’estalvio de veure el primer remake! 😀
Aquest llibre sembla molt interessant per llegir i mès si ès un clàssic, perquè ens descriu com erà la sociètat als anys vìnt. Quant va haver el creixement econòmic i desprès de sòbte es va covertir en una mentida que va deixar a molta gent en la ruïna i sense feina. Tambè ens descrìu la rivalitat que tenen els “nous rics” i els “vells rics”, que als primers sòn constànment utilitzàts per els segòns en el seu benefici.
Imprescindible. La vaig voler llegir a partir de que el protagonista de Sunset Park (Paul Auster) hi va fer esmena: aquell noi que ha decidit fugir de casa d’una manera desesparada sense conèixer el seu retorn. I aquest mateix noi (el de la nove.la de l’Auster) diu que el protagonista no és el Jay Gatsby, és el Nick, i que és a través de la seva mirada per la que coneixem la història del Gatsby, dels seus sentiments, de la societat americana, de l’esnobisme, dels anhels,…
I és veritat, el protagonista és Nick. I la història, una meravella. El fil conductor és atractiu i seductor en tota la narració. Penso que es demostren moltes sensacions en segon terme, però que són veritables perles (el ulls del Dr T.J. Eckeleburg de l’anunci al mig de la carretera, les frívoles disbauxes a les festes de’n Gatsby, la pols que és present al camí que va d’West Egg a Nova York, les confrontacions de caracters entre Gatsby i Tom (el marit de Daisy)… i enmig de tot, el present de Nick, la sort que té de conèixer Gatsby i els fets que vivencia en primera persona.