La Unió Mundial per a la Conservació de la Natura (o IUCN, per les seves sigles en anglès) és un organisme internacional amb una important missió: com ens diu la Viquipèdia:
la promoció i assistència a les societats de tot el món perquè conservin la integritat i biodiversitat de la naturalesa i assegurin que l’ús dels recursos naturals és equitatiu i ecològicament sostenible.
La IUCN manté l’anomenada Llista Vermella d’Espècies Amenaçades, un recurs que com el seu nom indica recull les espècies més amenaçades del planeta segons diferents graus.
Cada cert temps la Llista ens dóna males notícies. El 8 de desembre diversos mitjans recollien que a la darrera actualització de la Llista, la girafa havia passat a considerar-se en perill d’extinció. Com publicava El Periódico de Catalunya:
La girafa, el mamífer més alt del planeta, ha estat catalogada com a espècie en perill en l’última Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN), en la categoria «vulnerable», en constatar-se un descens acusat de les poblacions els últims 30 anys. Concretament, segons dades de la IUCN, actualment s’estima una població de 97.500 exemplars, quan el 1985 n’hi havia entre 151.000 i 163.000, xifra que implica un retrocés d’entre el 36% i el 40%. Fins ara es trobava inclosa en la categoria de «preocupació menor».
Les causes d’aquest estat alarmant de les girafes no podien ser altres que l’activitat humana:
Les poblacions de girafes s’han reduït dràsticament, diu la IUCN en un comunicat, per una combinació de factors en què invariablement són presents els humans: la creixent urbanització de l’Àfrica i la destrucció d’hàbitats, la caça il·legal i l’expansió de l’agricultura i la mineria, així com les guerres i altres conflictes civils.
La destrucció d’hàbitats podria jugar un paper especialment important. Com escriu Ed Yong a The Atlantic:
Els seus entorns s’han fragmentat cada cop més per l’activitat humana, amb el que una vegada van ser grans trams ininterromputs de sabana i selva trencats per carreteres i tanques. […] Constrenyides pels humans, les girafes es veuen forçades a alimentar-se d’un fullatge més pobre, empitjorant així la seva salut. I com més isolades esdevenen, les poblacions es tornen més vulnerables a la desforestació, la sequera, els caçadors furtius i les tropes que les veuen com a racions militars.
Yong també comenta que la davallada de les poblacions de girafes s’ha estat produint sense que el gran públic en fos conscient:
Els conservacionistes han patit molt (raonablement) pel destí de l’elefant africà, però n’hi ha cinc d’aquests mamífers per cada girafa.
Una tragèdia silenciosa per a un dels animals més icònics de la fauna mundial, i que ha incitat la curiositat de naturalistes de diverses generacions. Justament aquest 2016 es va publicar un treball a la revista Nature que desvetllava els canvis genètics que han permès a les girafes obtenir el seu alt coll. Un equip d’investigadors va identificar un grup de 70 gens que de diverses maneres hauria contribuït a aquest creixement. Segons publicava Materia:
Casi la mitad de esos 70 genes codifican proteínas de las que se conoce su implicación en la regulación del desarrollo y fisiología de los tres sistemas que más modificaciones han sufrido: el locomotor, el cardiovascular y el nervioso. Algunos de estos genes, además, controlan tanto el desarrollo cardíaco como el músculo esquelético, lo que sugiere que el largo cuello y las largas patas delanteras evolucionaron a la par que el corazón y el sistema circulatorio, algo, por otra parte, bastante lógico.
En cuanto a la altura del cuello, las jirafas tienen siete vértebras cervicales, las mismas que el resto de los mamíferos. Lo que sucede es que en su caso, las vértebras fueron elevándose. Al menos dos genes participan en estos cambios, uno que especifica la región del esqueleto que ha de crecer más y otro para estimular ese crecimiento. Esos genes están entre los 70 que los investigadores han localizado con más cambios en sus cadenas de aminoácidos […]
El coll de la girafa va servir al seu dia al biòleg i divulgador Richard Dawkins per a mostrar al gran públic un fet fonamental del procés evolutiu. Dawkins ho va fer al documental Inside Nature’s Giants, emès el 2009 pel britànic Channel 4.
En bona part del públic general hi ha la idea que l’evolució biològica “dissenya” els éssers vius perquè estiguin adaptats al seu ambient. La realitat, però, és que el procés evolutiu es regeix per l’atzar: res a veure amb un procés planificat, si no més aviat amb una improvisació sobre la marxa.
Aquesta improvisació es pot observar a la fisiologia dels organismes. Un exemple és el nervi laringi recorrent, que connecta el cervell amb el principi de la laringe. Si l’evolució fos un procés racional, aquesta connexió es faria més o menys en línia recta per a minimitzar la distància entre els dos punts. Però no és això el que passa. El nervi baixa pel pit i passa per sota d’una vena del tòrax, per després tornar a pujar. Això passa a les persones, però també a les girafes: en aquest cas el nervi laringi pot arribar a fer una innecessària volta de 5 metres.
Ho podeu veure en aquest vídeo d’un dels capítols d’ Inside Nature’s Giants, explicat per Dawkins i amb subtítols en anglès (compte!!: el vídeo mostra imatges explícites de la dissecció d’una girafa).
El món viu és ple de fets meravellosos, i per això cada amenaça als éssers vius del planeta hauria de ser vista com una tragèdia, independentment que l’organisme en qüestió sigui més o menys mediàtic. Si vols endinsar-te en les meravelles del món natural, prova amb aquest llibre que pots trobar a Biblioteques de Barcelona: El árbol de la vida: sistemática y evolución de los seres vivos.
L’obra és un extens volum que repassa les “branques” conegudes de l’arbre de la vida: cada capítol de l’obra es dedica a un grup viu, seguint un mateix esquema on es passa revista a qüestions com l’evolució de les característiques pròpies de cada grup, les tendències evolutives i la seva distribució.
Una obra d’aquestes característiques no podia ser sinó un esforç col·lectiu. El volum està coordinat per Pablo Vargas i Rafael Zardoya, i inclou especialistes de les seves àrees tant nacionals com internacionals. En total, el llibre ens presenta 53 capítols: 42 dedicats a l’arbre de la vida i 11 a temes sobre metodologia d’estudi de l’arbre.
Amb una neta disposició, ple d’informació i amb planes a tot color, El árbol de la vida: sistemática y evolución de los seres vivos és un goig tant per a estudiants, especialistes o persones curioses que vulguin aprendre més sobre l’enorme riquesa del món viu. Com diu Francisco Ayala al prefaci:
Estimado lector: lee este libro por su autoridad científica, de la que hay mucho que aprender, pero también por su presentación didáctica y elegante, de la que hay mucho que disfrutar.
