Eugenides, Jeffrey
Las vírgenes suicidas
Barcelona: Anagrama, 2007
Aquesta és la història de les cinc germanes Lisbon, que als anys 70, i sota el règim tirànic d’una mare dominant i un pare sense personalitat, veuen una única sortida a l’opressió familiar: es van suïcidant l’una darrera de l’altra. Tot ho veiem a través dels records d’un grup de nois veïns del mateix suburbi de Detroit. Ells, fascinats per les germanes, es dediquen a fer un seguiment de les seves vides i durant un breu temps seran gairebé l’única via de contacte de les noies amb el món exterior… fins que la mare posa punt final a tanta llibertat i endureix el règim de reclusió de les filles, empenyent-les al seu tràgic final.
En ple apogeu dels suposats “valors familiars” de l’onada conservadora nord-americana dels anys 90, el llibre (publicat el 1993) es pot llegir com una crítica a la institució familiar quan aquesta ofega la individualitat i la llibertat dels seus membres. Però també és un bell retrat del despertar sensual de l’adolescència, de la incomprensió que es pateix a aquesta edat, i de la pèrdua de la innocència.
Amb aquesta novel·la, Jeffrey Eugenides (1960) va protagonitzar un dels debuts literaris més sonats dels anys 90. Malgrat la bona acollida, però, Eugenides no té pressa a construir la seva carrera literària i només ha publicat una altra novel·la, Middlesex (2002, premi Pulitzer) sobre l’èpica odissea d’un hermafrodita. L’autor parla de tots dos llibres en el següent vídeo:
La novel·la va ser adaptada al cinema per Sofia Coppola l’any 1999 de forma totalment fidel a l’atmosfera lírica i hipnòtica del text original i amb banda sonora del grup francès de música electrònica Air.
3 Comments
Gatsby, aquesta novel·la té molt bona pinta. Pel que comentes, ha de ser de caire intimista, oi? D’aquelles novel·les que fan reflexionar i fidelitzen al lector fins al final. Me l’apunto per llegir-la. Gràcies!
Efectivament, Isidore, la novel·la és un exemple d’història intimista i introspectiva, on l’autor ens sap transmetre tot un ventall de sensacions: melanconia, desig, angoixa… sense oblidar l’atmosfera de misteri que envolta les germanes Lisbon en tot moment. Espero que t’animis a llegir-la.
Jo no he llegit el llibre però he vist la pel·lícula i és realment molt recomanable, i l’elecció d’Air per la banda sonora va ser, per mi, una de les claus de l’èxit de la pel·lícula.