Poètica de la contracultura
Barcelona : Universitat de Barcelona, 2003

Toc, toc. Qui és? Un llibre vermell. Què vol? Que em llegeixis. I si no em ve de gust? Ja ho faràs… I ràpid va marxar. Així, amb aquesta insolència, amb la mateixa que es trepitgen un grup de formigues, i parlant-me de tu, va arribar a les meves mans aquest llibre. Que no és un poemari clàssic. Que no és una antologia ortodoxa. Que no és un recull de poemes. Si de cas, de poemes manuscrits i dibuixos a tinta creats a batzegades per tres activistes contraculturals de la Barcelona dels setanta i vuitanta: Pau Maragall i Mira, Pere Marcilla i Blasco i Albert Subirats Martori. I ho vaig fer, ho vaig llegir.

Aquest llibre, amb un tiratge de 500 exemplars, ens ajuda a conèixer a cadascú dels tres creadors gràcies a un perfil introductori realitzat per tres amics i companys de fatigues, Pau Riba, David Castillo i Enric Casasses respectivament. D’aquesta manera, a més de conèixer una porció de la seves obres poètiques també coneixem les dèries i les inquietuds que les motivaren.

Joves que van ser -i que van marxar- d’una societat canviant, plena de grans descobriments i petites revolucions tant ètiques com estètiques, els seus esperits creadors no van poder ser més que nòmades, lliures, transgressors, inquiets, inadaptats, individualistes i col·lectius alhora, neuròtics, i perquè no dir-ho, també autodestructius. Cadascú amb el seu estil més cronista, més activista o més líric, els tres podrien haver signat aquests versos de Pere Marcilla que diuen la vida és un instant (fonamentalment ple de merda) / la mort és eterna.

Després de llegir el llibre et queda el regust de que aquesta generació tenia coses a dir però que, com molt encertadament va dir David Castillo, no van acabar de dir-les, no van tenir temps.

Per aprofundir sobre el moviment contracultural de l’època és interessant llegir aquest estudi que van fer a la Universitat de les Illes Balears.

Per acabar, valguin com a epitafi d’aquest post els següents versos de Bob Dylan: la veritat era obscura / massa fonda i pura / viure-la era esclatar.