Isidore Ducasse

Pasolini, Pier Paolo. La Religión de mi tiempo. Barcelona: Icaria, 1997 Al llarg de la història hi ha hagut molts trios de renom: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant; Paquirri, Yiyo i El Soro; Les Tres Bessones; Tristeza, Soledad i Andrés (Calamaro); Kubala, Moreno i Manchón; i més recent tenim als Pedro, Villa i Messi; però cap d’ells comparable al triangle literari format per don Quijote, Sancho Panza i Dulcinea del Toboso. Amb motiu del Barcelona Poesia 2012 el dimecres 9 de maig, a la Biblioteca Xavier Benguerel, al voltant d’una quarantena d’espectadors vam gaudir de la tragicomèdia Pasolini, poeta...

Zagajewski, Adam. Deseo. Barcelona: Acantilado, 2005 Adam Zagajewski (Lvov, Ucraïna, 1945), poeta i assagista en llengua polonesa, ha esdevingut una de les veus poètiques europees de referència. Posseïdor d’un estil molt fluït i d’una veu força clara i intensa que impregna tota la seva obra poètica, també podem identificar aquestes característiques a Deseo, a més d’un lèxic col·loquial a l’hora de descriure el seu dia a dia, la seva realitat.

Gil de Biedma, Jaime Las personas del verbo Barcelona: Seix Barral, 2009   Rarament trobem llibres que ens ajudin a conèixer i entendre l’autor del mateix, però si això és possible en la ficció, segurament sigui la poesia el gènere on més fàcilment podem trobar-los. Las personas del verbo de Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929 – 1990) és un d’aquests llibres. És aquest volum un mirall, un recorregut vital, sentimental i ideològic del poeta. Així ens ho confirmen les tres obres que el formen, Compañeros de viaje (1959), Moralidades (1966) i Poemas póstumos (1968). Burgués de naixement, Jaime Gil...

Machado, Antonio. Campos  de Castilla. Madrid: Cátedra, 1999 Enguany, i si fa o no fa per aquestes dates, es compleixen els primers cent anys de la primera edició de Campos de Castilla, tercer llibre del poeta -i membre destacat de la Generació del 98- Antonio Machado (Sevilla, 1875 – Colliure, 1939). Sense cap mena de dubte dir Antonio Machado i Campos de Castilla és fer referència a un binomi inseparable. Però el que potser no es coneix tant és el fet que va originar l’estada del poeta a la petita ciutat castellana de Sòria.

Reyes, Miriam. Desalojos. Madrid: Hiperión, 2008 Desalojos, de la jove poeta gallega Miriam Reyes (Ourense, 1974) que actualment viu a Barcelona, és un poemari amb un esperit tràgic i personal a parts iguals. Posseïdora d’una veu poètica molt singular i identificable que parteix del costat més fosc del seu interior, Miriam Reyes contínuament està buscant una part seva per descobrir, tot i que sovint no tingui la certesa de quina sigui. A Desalojos, partint d’una relació entre mare i filla no sempre idíl·lica, se centra en el més gran desallotjament al que es pot veure abocada una filla, la mort...

Espriu, Salvador La pell de brau Barcelona: Columna, 2010   Aquesta darrera edició de La pell de brau del gran poeta, dramaturg i novel·lista català del Modernisme Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) pretén commemorar el 50è aniversari de la primera edició. Els poemes venen precedits per un magnífic pròleg de Josep Maria Castellet i set lectures crítiques a càrrec de set analistes polítics i culturals, que ens ajuda als lectors a entendre i a ubicar el llibre en el context històric en que va ser escrit, a finals de la dècada dels cinquanta.

Necesito saber. Dime tu nombre, de dónde sale el Sol y de qué se esconde. Extremoduro. Lo de fuera. Jones, Shane. Las cajas de luz. Barcelona: Mondadori, 2011 Las cajas de luz és la novel·la que més m’ha captivat en molts mesos. En aquestes quatre frases -que ja podrien ser quatre versos- es troba condensada tota la novel·la: reflexions, desigs, accions, diverses veus narratives i fantasia. Text de la pàgina 61: Hoy voy a mover la mano. Text de la pàgina 62: Vomito cubitos de hielo. Text de la pàgina 63: Hay un fantasma a mi lado. Text de la...

Vernetta, Xavier. País de llops. Barcelona : Proa, 2010 No cal més que veure la coberta de País de llops per esbrinar el seu argument. Una fotografia en blanc i negre, símbol del clarobscur que predominava a l’època, i una boira que cobreix el cel i un fanal al fons, que cobreix la llum i l’esperança? Més explícita és la nota que es pot llegir i que tot d’una ens fa posar els peus a terra: “Una novel·la sobre els vencedors de la Guerra Civil.” Vint-i-cinc anys més tard, Xavier Vernetta (Barcelona, 1956) situa al lector davant una Barcelona sociològicament franquista, mostrant d’una...

Je est un autre Arthur Rimbaud Zweig, Stefan. Las hermanas. Barcelona : Acantilado, 2011 Protagonitzat per dues germanes bessones, aquest relat esdevé una reflexió moral, una paràbola simpàtica de la vida -el subtítol conte drolatique ja ens avisa- però amb un to didàctic que li recorda al lector lo prima que sovint és la línia entre la virtut i el vici. Helena i Sophia -noms mitològics que simbolitzen la passió i la sensualitat l’un, la bondat i l’honor l’altre- van heretar la bellesa de la seva mare i l’ambició i competitivitat del seu pare. I aquestes són les dues constants...

Los ojos siempre turbios de envidia o de tristeza, guarda su presa y llora la que el vecino alcanza; ni para su infortunio ni goza su riqueza; le hieren y acongojan fortuna y malandanza  Antonio Machado. Campos de Castilla   Tolstoi, Lev. ¿Cuánta tierra necesita un hombre? Madrid : Nórdica, 2011   Segur que moltes vegades heu escoltat allò de l’avarícia trenca el sac o allò altra de qui molt abraça poc estreny. Doncs aquestes són les moralitats que ens deixa Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana, 1828 – Astapovo, 1910) en aquest relat d’escasses seixanta pàgines, fent bo el refrany de...

Comte de Lautréamont. Els Cants de Maldoror. Vallbona de les Monges : March Editor, 2005 Conde de Lautréamont. Cantos de Maldoror. Madrid : Visor, 1997 Jo, Isidore Lucien Ducasse, més conegut com a Comte de Lautréamont, vaig néixer a Montevideo el 4 d’abril de 1846, de pares francesos. La meva mare morí quan només tenia dos anys. Jo, no la mare… Sempre queixant-se de que gairebé no em coneixen perquè no vaig deixar gaires rastres de la meva existència, la crítica diu de mi que sóc un alienat, que la meva escriptura és perillosa, que escandalitzo, que sóc violent, destructiu i transgressor,...

Perejaume Pagèsiques. Barcelona : Edicions 62, 2011   Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) a més d’un reconegut escultor i pintor, Premi Nacional d’Arts Visuals l’any 2005 i Premi Nacional d’Arts Plàstiques l’any 2006, és autor d’una obra poètica acabada d’arrodonir amb Pagèsiques, una obra amb grans aspiracions que enlloc de ser descrita com a poema riu li escau millor la imatge de poema bosc. Amb la música de fons de les Geòrgiques de Virgili, Pagèsiques també esdevé un homenatge al món del camp i la pagesia, íntimament lligat a l’autor.